Qui diu que s’ha d’acatar què? Qui és qui de debò s’ha begut l’enteniment? La premsa s’ha omplert de la reproducció del missatge llançat pel poder judicial, en companyonia del poder monàrquic, sobre que la sentència s’ha d’acatar tant sí com no, és a dir, literalment, “sigui quin sigui el seu resultat”. Òbviament parlen de la sentència del judici als presos polítics catalans per l’1-O i ho fan en el marc de la inauguració de l’any judicial.
Els discursos, per a fer-ne un manual, i les perles, indescriptibles; em costarà oblidar la de la transparència del judici. No hi ha manera a Espanya ―em refereixo a una variada representació dels seus poders públics― que entenguin que a la transparència no se li poden posar adjectius: o és total o no n’hi ha. Per tant, “els amplis estàndards de transparència” vol dir que s’hi fan mal amb el concepte; no calen més paraules si hi ha un nom.
Acatar demana fer fora la raó i posar en primer pla la submissió, conceptes del tot antagònics als principis del dret democràtic i a la declaració dels drets humans
A més a més, sentir al segle XXI, i en aquest context, parlar de “les transgressions o desviacions del comportament humà que posen en perill la pacífica convivència” fa regirar l’estómac a qualsevol; i si ets sociòloga, o sense ser-ho, espanta la constatació de com de poc s’ha avançat en una comprensió no totalitària del món. Aquest principi de posicionament social és una eina molt perillosa en mans de qualsevol persona que tingui poder. És igual a qui votis i qui ho digui, no s’hauria d’admetre mai un discurs que no entén, ni admet, ni permet la diversitat de pensament, de comportament, d’objectius, d’expressions...
Jo també me’n deixo, n’hi ha més, però en tot cas l’eslògan de l’acte, miris on miris, ha acabat sent només un: la sentència s’ha d’acatar. Curiós l’avís, curiosa la insistència, que posa en alerta tothom i que no augura res de bo, perquè si la sentència és raonable i ajustada a dret, no pas legal, que no és el mateix, l’avís no és necessari. El verb no és casual, perquè acatar demana fer fora la raó i posar en primer pla la submissió, conceptes del tot antagònics als principis del dret democràtic o en democràcia ―aquí ens hi faríem mal― i a la declaració dels drets humans.
I no ho dic només perquè és imprescindible respectar la llibertat de pensament, d’expressió i d’opinió, ho dic per tots els articles en aquesta declaració considerada universal que parlen dels drets inalienables a tenir un judici just, un tribunal independent i imparcial, a ser escoltat, i a no ser empresonat arbitràriament; encara me’n deixo, segur, els hauria de repassar. Que cadascú en aquesta o qualsevol altra sentència repassi, si més no, tots aquests elements i, davant el mínim dubte en qualsevol dels drets bàsics que han d’arbitrar la nostra convivència, en democràcia, decideixi si aquesta és una sentència que es pugui respectar i/o acatar.