Es va instal·lant el missatge, especialment en el discurs dels mitjans, que estem en guerra, i res més lluny de la realitat. No és pas que la situació no sigui difícil, ans al contrari, i que atesa l'anormalitat del que passa no sigui fàcil caure en el llenguatge amb què es relaten les accions bèl·liques com a recurs per descriure la situació extraordinària que ara vivim. Sens dubte la societat lluita en el seu conjunt —si més no, la majoria— per pal·liar i aturar les conseqüències negatives de l’epidèmia del coronavirus. Les i els sanitaris estan treballant més enllà de les seves forces per intentar que, atesos els mitjans, la població tingui la millor atenció possible; i molts altres col·lectius treballen en altres àmbits per erradicar o controlar el virus; o perquè la vida de la ciutadania es vegi almenys alterada possible en la seva quotidianitat. Però no estem en guerra, ni això és una guerra, i parlar de guerra no és una metàfora, sense més, del que està passant. A banda que fer servir el terme no ajuda gens —de fet, és del tot contraproduent— a afrontar amb serenitat l’escomesa de l’epidèmia.
A qui li interessa que la situació que estem vivint passi a ser considerada una guerra? La resposta és molt senzilla: als militars
A qui li interessa que la situació que estem vivint passi a ser considerada una guerra? La resposta és molt senzilla: als militars, en general, i, especialment, a aquells, i faig servir amb tota intenció només el masculí, que tenen el rang més alt. La raó, no una, moltes, i les més òbvies; però cap de constructiva, per molt que hi hagi alcaldesses i alcaldes que els encarreguin construir coses. No en un estat com aquest en què l’exèrcit i, en general, els cossos de seguretat públics no saben i no respecten el paper que han de tenir en una democràcia. En un estat en el qual tenen, volen i s’agafen més protagonisme sempre del que haurien de tenir i més protagonisme del que els responsables polítics —insisteixo, d’una democràcia— els haurien de permetre.
Quan vaig veure, la setmana passada, ja no recordo ni el dia, una roda de premsa del govern espanyol per parlar del Covid-19, de cinc persones, tres amb uniforme, em vaig posar en alerta sense voler-ho. Vaig deixar la informació a una banda —també va ser tan decebedora i tan imprecisa que la vaig poder obviar molt fàcilment malgrat la importància del tema— i vaig passar de l’estat de la qüestió a fixar-me en la simbologia de la posada en escena i en el tipus de discurs. I tant que tothom pot ajudar, però com es resolgui la situació està directament relacionat amb qui s’agafa o a qui se li dona el protagonisme, i per aquest camí pinten bastos.