Avui he començat el dia rebent dues informacions molt semblants però de fonts completament diferents, i això ha fet que m'aturés a pensar en un nou aspecte de la conciliació de la vida laboral i familiar que pot revolucionar completament el panorama social actual. Sí, encara més del que ja ho està.

Resulta que m’han explicat, amb pocs minuts de diferència, dos casos diferents en què treballadors, en aquest cas del meu ram, adduïen per no fer classes —és a dir, la seva feina— que no podien fer-les perquè tenien la mainada a casa. I he pensat que és possible que hi hagi molts més casos. M’he quedat perplexa, perquè som una societat que fa anys que fa mans i mànigues per conciliar la vida professional i personal sense que aquest, el de les criatures, hagi estat un argument vàlid a considerar, ni hagi recollit massa iniciatives, ni consideracions positives per part del gremi. Ni del meu, ni de cap altre en el món laboral.

Algú pensarà que les mesures de conciliació són precisament això, tenir presents les criatures i les persones dependents. Però el cert és que no conec cap d’aquestes mesures que reconegui que si es tenen criatures a casa, no es pot treballar, o no s’ha de treballar, o no és pertinent complir amb les obligacions laborals. I no dic, en cap cas, que a mi no m’agradés que fora així. Fins i tot ara que ja no tinc cap menor a càrrec, penso que seria un gran avenç per a la humanitat.

Si són els homes els que s’han d’ocupar de les tasques de cura, els problemes de conciliació segur que emergeixen i es converteixen en un veritable problema social que s'ha de solucionar

També es pot considerar que el confinament ho posa tot potes enlaire, i que, per tant, són les condicions en què ara vivim les que motiven aquest tipus de reclamació, i que són precisament només aquestes condicions les que també la justifiquen. Però això no és del tot cert, atès que no és pas que no hi hagi hagut abans períodes no lectius coincidents amb dies laborals, com per exemple els períodes de vacances escolars; o, durant el dia, horaris no coincidents, entre l’escola i feina. Per tant, la novetat no ve per aquí, i per això la meva perplexitat ha anat en augment, en comptes de disminuir, mentre em feia un seguit de consideracions. La gent haurà canviat els valors, més encara en una situació com aquesta? O, finalment, es dona el valor merescut al temps i la cura que necessiten les criatures? I d’altres idees per l’estil. Fins que he considerat que l’única realitat que ha canviat o la que ha canviat més radicalment és la dels homes.

Sí, la dels homes. Els homes estan tancats a casa o, en tot cas, molts homes que abans delegaven o senzillament no compartien les responsabilitats de cura amb les seves parelles. A més, molts d’ells en circumstàncies excepcionals, la qual cosa fa que l’excusa de la feina ja no justifiqui la no-implicació en la cura dels fills i filles. Fins ara parlar de conciliació volia dir parlar de dones; només cal veure els dades, un any rere un altre. A veure si sense voler, per aquí, vindrà tota una revolució. Si són els homes els que s’han d’ocupar de les tasques de cura, més que abans en tot cas i no per tria voluntària, els problemes de conciliació segur que emergeixen i es converteixen en un veritable problema social que s'ha de solucionar. I aquí el concepte solucionar és clau. I segur, a més a més, que totes aquelles tasques que no tenien importància passen a ser considerades cabdals i dignes de tenir un capítol en el currículum i en el producte interior brut. Com tot el que fan els homes tindrà importància social. O a hores d’ara encara he d’explicar que la diferència no està en el que es fa sinó en qui ho fa, i és això el que en determina el valor social?

La mesura estrella de l’estat d’alarma, el confinament, ha posat en evidència com és de central per a la nostra vida el nucli familiar i totes les tasques i funcions que es duen a terme en la llar en què vivim. Benvingut sigui estar tancats a casa si serveix per canviar el repartiment i l’estatus del treball domèstic i familiar. Però, en tot cas, esperaré a analitzar les dades i a veure com es desenvolupen els esdeveniments, no sigui que no pugui cantar victòria.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Emília Olivé
Opinió Misèria és nom femení Emília Olivé
Àngels Martínez Castells
Opinió Sangoneres Àngels Martínez Castells