Sembla mentida que sigui precisament en un partit com En Comú Podem i en els seus socis de govern, el PSC, que hi hagi tants problemes amb la gestió del carrer. En el primer cas perquè porten a la bandera, si més no a la inicial, l’ocupació del carrer com un element clau en democràcia per fer sentir la veu de la ciutadania sobre temes pendents de l’agenda política.

No he de recórrer ni recordar els escarnis que feia l’alcaldessa Colau, només he de citar, sense anar més enllà, el moviment del 15-M. Tot i que en algun moment haurem de parlar de quantes apropiacions indegudes s’han fet d’aquest moviment. Per això ha estat tan surrealista ―no vull fer servir una paraula pitjor― que hagi estat la mateixa persona, Ada Colau, protagonista de moltes jornades de protesta al carrer, qui hagi blindat l’accés lliure de la ciutadania, aquesta setmana passada, a una plaça de la ciutat de la qual ella és alcaldessa. Posats a dir, la plaça més emblemàtica ―o una de les més emblemàtiques― de Barcelona. I tot perquè així que surt a un balcó, quan habitualment l’aclamaven, ara la xiulen o l’escridassen. A banda de posar en qüestió la talla política del personatge, el que ha canviat entre abans i ara és el càrrec que ocupa i la manera com qualifica la dissensió. A banda que ja no cola allò que repeteixen com un mantra tots els que són al govern de l’Ajuntament de Barcelona: “És culpa del Trias”. Després d’un mandat i mig, ja no cola.

Com és possible que després de 40 anys de democràcia formal encara tinguem dirigents en democràcia que no entenen ni respecten els principis bàsics del funcionament de les societats democràtiques?

Tot plegat, però, no són minúcies, menys encara quan parlem del carrer, perquè en la ineptitud per governar-lo s’escolen, en els arguments, en els posicionaments que es manifesten, massa tics antidemocràtics. Els i les dirigents en una democràcia no només cal que semblin demòcrates, també han de ser-ho i exercir d’acte i paraula com a tals. Doncs bé, aquí res de res; ni dissimulen. A Barcelona pinten bastos i no ho dic pas per la violència que s’ha vist al carrer; la qual, de passada, aprofito per condemnar. És important assenyalar-ho, perquè ningú faci una lectura equivocada, si més no en aquest sentit, del que dic.

És precisament davant dels aldarulls i actes vandàlics que s’han comès aquest cap de setmana que Albert Batlle s’ha lluït. I torno a utilitzar un terme molt elegant. Ja és greu no assumir responsabilitats d’inoperància i mala gestió quan ets el màxim responsable de la seguretat ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona davant la situació viscuda a les festes de la Mercè. Més encara si ningú et destitueix del càrrec. Però és encara molt pitjor atribuir la responsabilitat del que ha passat aquestes nits de festa ―encara que només sigui en una petita part― a la reivindicació política anterior, concretament independentista; amb o sense polítics en actiu i amb responsabilitats de govern al capdavant.   

La manca de respecte a l’autoritat és sempre i en primer lloc responsabilitat de qui ostenta o exerceix aquesta autoritat. Això és així a Catalunya i a la Cotxinxina. Potser que aprengui alguna cosa del seu ofici. Però no és això el que més em preocupa. Necessitem que els càrrecs públics passin, sí o sí i amb urgència, per una escola de democràcia. No saben què és, i m’atreveixo a dir que la lliçó ens l’haurà de donar algú de fora i evidentment no em refereixo a algú de Madrid. Però quin tipus de mentalitat seguim arrossegant que no ens permet veure més enllà dels principis franquistes que les generacions anteriors van haver de patir? Quina és la nostra excusa? Com és possible que després de 40 anys de democràcia formal encara tinguem dirigents en democràcia que no entenen ni respecten els principis bàsics del funcionament de les societats democràtiques? I ja n’hi ha prou d’aquestes distincions ridícules en graus de democràcia. Tot i que més ridícul és pensar que la democràcia és plena a qualsevol lloc; més encara en aquells casos en què els i les dirigents han de fer afirmacions com aquestes.