Aquesta setmana la família reial ha fet el ple; bé, sempre poden superar-se, que tot just som a dimarts. Al Rei li ha arribat una carta signada per més de 70 militars, a la reserva, suposo que els altres, els que estan en actiu, no poden —o potser no volen—, que es declaren seguidors de les tesis de Vox i contra el govern de la nació perquè és “social-comunista” i perquè li donen suport “filoetarres” i “independentistes” i posa en risc “la unidad de la nación”. Això no m’atreveixo a posar-ho en català. El més greu és que es posen a disposició de la Corona i no sabem per a què; encara que no és pas difícil imaginar-ho.

Que als militars els pugui agradar Vox no diu res de nou, però anava a escriure que el fet que enviïn aquesta adhesió manifesta al Rei, sí; però, de fet, tampoc. Si una cosa ha quedat clara des de la Transició —amb períodes de dissimulació forçats per les circumstàncies—, és que l’exèrcit no ha fet la transició democràtica —tampoc altres cossos, armats o no—. I el país, em refereixo al seu conjunt, en això els acompanya. 

Potser ara que l’altre rei de la democràcia parlamentària, Joan Carles I, ha caigut en desgràcia pel que fa al vessant del lucre, sabrem de debò quin va ser el seu paper real també en el cop d’estat de Tejero, el del 23-F. De l’actual rei sí que ha quedat clara —i no parlo només del 3 d’octubre i el seu discurs a la nació—  la particular visió que té de l’estat del qual és el cap i també de la seva relació amb el govern, millor o pitjor, però democràtic, que el sustenta en el poder.

Si una cosa ha quedat clara des de la Transició, és que l’exèrcit no ha fet la transició democràtica. I el país, em refereixo al seu conjunt, en això l'acompanya

No sé si vull que contesti o no a aquesta carta. No sé què és pitjor, perquè es pot fer o dir, i no fer o no dir, una cosa per davant i una altra per darrere. D’estar de cara a la galeria n’han fet —o n’haurien d’haver fet— un ofici, encara que només sigui pels anys que porten en la família dedicant-s’hi. Com en el cas de la Reina, que s’hi ha posat més tard, però ha anat avançant cursos —no sabem si com els superdotats o per les ganes i les hores que hi ha dedicat— i ho ha demostrat aquest dilluns al matí a València. 

Llegeixo que ha anat a l’entrega d’uns premis, els Jaume I, en substitució del monarca. I no puc per més que treure’m el barret davant un discurs tan mesurat. La Reina ha dit que la investigació és necessària per afrontar la pandèmia de la Covid-19 i per projectar —en aquest cas es referia als guardons, molt ben dotats econòmicament— una Espanya moderna, solidària i forta. I ha assenyalat el talent, l’esforç i la generositat dels guardonats per la seva contribució en els respectius camps de treball. Millors paraules no es podrien trobar, ara, no poden ser més falses.

Si el més important és investigar, per què no parlem del que costa la monarquia i el que es dedica a la investigació en aquest país; el gran, vull dir, el Regne d’Espanya. Per què no parlem de les despeses de la casa reial, que es fan passar, a més a més —de tant en tant, no pas cada dia, menys encara quan se’n van de vacances privades— per una família “normal”. Doncs si ho són, vull dir una família normal, que pateixin per si els arriba o no l’ingrés de l’ERTO o de l’ajut als i les autònomes o de qualsevol dels ajuts a l’ús dels quals s’ha proveït el govern de la nació per, suposadament, pal·liar les desigualtats. Quines desigualtats? Doncs les mateixes que crea la pròpia estructura de l’estat del qual el Rei és el cap. Unes desigualtats que maten i que aprofita la Covid-19 per matar més i a més de manera diferencial. Davant d’aquesta realitat parlar de solidaritat o de l’esforç i la generositat dels guardonats adquireix tota una altra dimensió, i no pot ser més feridora.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat