Avui estem d’aniversari, un aniversari que no sembla ―però ho és― pas bo, tant pel que va passar l’1 d’octubre que es commemora, el del 2017, com per tot el que ha passat abans i després d’ell, i especialment aquests darrers dies. No fa pas tant que obríem i tancàvem dies dient que havien estat històrics, la majoria d’ells els tinc barrejats al cap, però de l'1 d’octubre, el 2 d’octubre i del 3 d’octubre del 2017 no me n’oblido; no perquè no vulgui, perquè no puc.

Recordo llevar-me de matinada, alerta des del primer segon malgrat que pràcticament no havia dormit, i el primer que vaig veure va ser els veïns de davant sortint de casa. Recordo arribar a Carrencà ―a on havíem de votar―, trobar família, amics i veïns i molta altra gent. Recordo l’espera agradable, nerviosa però no tensa, molt distesa i il·lusionant, del fer-se clar per començar la jornada, l’arribada puntual de les urnes, entre aplaudiments i una immensa alegria, i la cua ordenada per poder exercir el vot.

Quan van arribar les primeres imatges de les càrregues policials contra la ciutadania, ens va entrar el fred del plugim que queia als ossos i l’espera tibant de quan ens tocaria a nosaltres es va fer llarga, però ens va mostrar també com de determinats estàvem a seguir endavant. No només ningú es va moure, ni àvies ni joves, sinó que va venir més gent. També més gent a votar que no; ciutadanes i ciutadans que fins al moment pensaven que allò no anava amb elles i ells. És una llàstima que els favors te’ls facin a cops.

 El terrorisme secessionista català és això: votar i no moure’s del lloc quan plouen hòsties, reivindicar i reivindicar i no deixar-ho de fer. Sempre de manera pacífica i sempre d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans

Un bon dia, malgrat els cops. Perquè vam votar, pacíficament però no en pau; perquè va sortir el , però igualment un bon dia si hagués sortit el no. El terrorisme secessionista català és això: votar i no moure’s del lloc quan plouen hòsties, reivindicar i reivindicar i no deixar-ho de fer. Sempre de manera pacífica i sempre d’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans. Una i una altra vegada, tantes com calgui. Només faltaria que deixéssim de fer-ho, i tant que ho tornarem a fer, si no estem morts. Morim com a moviment, però no només, morim com a ciutadania; perquè una ciutadania que no és activa, que no defensa els seus drets, deixa de ser ciutadania per passar al vassallatge, a l’anorreació. No es pot ser ciutadà o ciutadana sense la independència de pensament, de criteri i d’acció.

No sabeu la por que fa, com cou, a tot tipus de dirigents, també als partits, als sindicats, a qualsevol de les organitzacions que ordenen la nostra vida política que no siguem xais, que decidim. Recordeu les paraules de l’Eva Granados, dient que no és pas la ciutadania qui ha de dirimir una qüestió tan important com l'autodeterminació. De fet, aquesta no és més que la derivada coherent d’un socialisme que abraça amb entusiasme i rendició absoluta una monarquia; a més, imposada per un dictador. Impagable Pedro Sánchez dient que els valors de la II República s’han recuperat amb la monarquia parlamentària.

La necessitat de fer-nos passar per terroristes no és pas gratuïta, perquè la rebel·lió, i fins i tot la secessió, sonava massa antic, d’altres règims, poc compatible amb la democràcia, però el terrorisme fa por a tothom i es considera una amenaça molt real. Tant se val que s’hagi de redefinir el terme al diccionari espanyol, ja ens va dir un ministre d’Interior que les coses s’afinen.