El president Puigdemont va dir ahir a Estrasburg, en la compareixença davant els mitjans de comunicació després de la seva assistència al ple de l’Eurocambra, que Europa encara comença passats els Pirineus; i no pot tenir més raó. Bé, a mi també m’ho sembla, no només perquè hi ha coses que costa deixar enrere, sinó perquè hi ha massa coses que fan, en comparació, encara diferent —que no pas singular— Espanya; i que en política es posen, un i un altre dia, en rutilant evidència.

Sense anar més lluny n’és un bon exemple la mateixa compareixença davant dels mitjans de Dolors Montserrat , en nom del PP, i de Luís Garicano, en nom de Ciutadans, després de veure i gairebé no poder suportar la presència del president Puigdemont i de Toni Comín al Parlament Europeu. Ni tan sols cal fer menció de l’intent de numeret d’un dels eurodiputas de Vox dins de la mateixa cambra. En el cas de Montserrat i Garicano, encara que per separat, bàsicament han fet insistència en un mateix discurs, copiat i rebregat de tantes vegades repetit, sobre fugats de la llei i fake news que ambdós partits pensen denunciar i combatre. Respectivament o no; no em va quedar del tot clar.

Especialment poc respectuós, i només ho qualificaré així, el discurs del representant de Ciutadans que va fer servir la paraula "pàries" per referir-se al lloc, sector o seients que ocupen Puigdemont i Comín i, per extensió, tots els representants de l'Eurocambra que tenen la mateixa ubicació. De fet, fins i tot, es va referir a un dels eurodiputats en termes insultants pel sol fet d’haver parlat amb ells.

Esgarrifança veure que encara ara, al segle XXI, hi ha representants polítics que consideren que hi ha vots de primera i de segona; i que aquest qualificatiu ni tan sols té a veure amb la cursa pel lideratge dels diferents països que composen el Parlament, sinó amb famílies polítiques o idees polítiques de primera i de segona. Sentint-lo parlar no vaig poder evitar que em vingués al cap la divisió de places de primera i segona que hi ha en alguns serveis públics encara, en d’altres ha desaparegut, i que no pot ser pitjor comparació amb una institució que representa la ciutadania, atès que en democràcia no hi ha bons ni mal votants, només vots diferents.

És impossible construir una democràcia amb representants que se senten, es creuen i actuen en termes de superioritat i inferioritat, no m’atreveixo ni a dir moral. És clar que cal ser-ho, de demòcrata per entendre-ho, no només omplir-se la boca de democràcia una i altra vegada tot atropellant-la tant com sigui possible, no només amb cada actuació sinó amb cada paraula.

Per què Garicano no en va tenir prou, amb dir que estaven isolats, que ningú els va fer cas, que havien fet el ridícul, —intento reproduir les seves paraules el més fidelment possible— i va passar a l’insult més directe i pejoratiu que suposo que va trobar? Això no té res de racional, és el resultat de la més pura, folla i incontrolada emocionalitat; és ràbia, odi i molta, molta por. Això sí, amagada —si més no en fan l’intent—, en la suposada tinença de la veritat i de la superioritat moral que dona el posseir-la. Des d’aquest posicionament en política, ni enlloc, es pot mai construir res; només es pot destruir.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat