Pepe Álvarez, a la concentració davant de les seus de les organitzacions patronals, va fer un discurs acalorat per convidar els treballadors i treballadores a oblidar-se de la crisi i dels avisos de futur pessimista que ens arriben i a gaudir de l’estiu. Diu que ens “ho hem guanyat”, “que no ens prenguin el que és nostre”.
Encara ara no sé com interpretar aquestes paraules, en termes d’estiu, guanys i propietat, menys encara en un líder sindical. Però, en tot cas, estic a favor que tothom pugui gaudir de l’estiu, si és que així ho vol. Preferiria, però, que des del sindicat —aquest i altres—, es fessin proclames perquè els i les treballadores poguéssim gaudir del màxim de bones condicions laborals cada dia de l’any —incloses les vacances—, per allò de no equivocar la lluita!
Per anar de vacances sens dubte calen diners, però també per fer vacances sense anar enlloc calen diners, perquè per viure, per passar el dia a dia en la nostra societat cal pagar casa, aigua, llum, menjar...
Potser eren les vacances el que tenia al cap Álvarez i ho ha confós amb l’estiu, perquè les vacances són un dret bàsic de les treballadores i treballadors d’aquest país, i de molts d’altres, encara que no de tots ni amb les mateixes condicions. Ara bé, fins i tot en aquest estat, amb el dret reconegut, per poder tenir vacances s’ha de treballar i no tothom que vol ho pot fer. N’hi ha, a més a més, que es veuen obligats a fer vacances forçoses —en èpoques de l’any determinades, i no només a l’estiu— i n’hi ha que, malgrat que en voldrien fer, no en poden fer, i en aquest darrer cas no penso només en les i els treballadors autònoms. Per tant, com passa amb la majoria dels drets que tenim establerts legalment, no abasten a tothom per igual i aquí els sindicats tenen encara molta feina per fer. Hauria entès, molt millor, un discurs en aquest sentit, perquè se suposa que la paraula guia l’acció i, en canvi, aquesta proclama semblava no més que un anunci de cervesa.
Pel que fa a les vacances, aquest “gaudir de l’estiu” que recomana el dirigent sindical té moltes zones grises, i ara no només penso en el canvi climàtic, ja veurem si no arribarem a maleir l’estiu i ningú el voldrà. Ens hem fet un embolic entre tenir vacances i anar de vacances. Quan jo era petita, la majoria de la gent tenia vacances —les mestresses de casa per exemple, no—, però sí molts i moltes treballadores i, evidentment, els i les que estàvem escolaritzats, però pocs i poques anaven de vacances. Ara sembla que no es pugui gaudir d’aquests dies de festa laboral si no es va algun lloc, si no es fa res d’especial; es pugui o no.
La mateixa Confederació Europea de Sindicats dona dades sobre els milions de treballadors i treballadores que no es poden permetre les vacances. Aquestes xifres són superiors any a any i aquest no serà diferent, només cal pensar en com està la inflació, a banda de recordar les dades bàsiques del mercat laboral espanyol, que, malgrat la reforma aplicada, segueixen sent prou galdoses per als treballadors i treballadores d’aquest país.
Per anar de vacances sens dubte calen diners, encara que només s’hagi de pagar el desplaçament; però també per fer vacances sense anar enlloc o fer res d’extraordinari calen diners, perquè per viure, per passar el dia a dia en la nostra societat cal pagar casa, aigua, llum, menjar... No és una qüestió de ser menys o més materialista, és el món que tenim i els sous dels treballadors i treballadores d’aquest país —tret d’uns quants— cada vegada arriben per a menys coses. No només les vacances, també per a necessitats bàsiques.