Nervis a l'estat major d'un Trias que intenta calmar la inquietud explicant als seus que en pretesos sondejos interns ho peta. Mentida pietosa per evitar el pànic. La candidatura perd gas a cada tracking. No farà la llufa de Manuel Valls, però tal com va ara mateix, Trias seguirà sent exalcalde. Qui ho havia de dir fa un parell de mesos, quan La Vanguardia l'enlairava a tocar dels 12 regidors! En realitat a cada bugada (com allò dels cotxes i el CO₂) perd un llençol. Prou que ho saben els partits que fan trackings diàriament. Trias va de capa caiguda. I quan la tendència és sostinguda, evitar l'hemorràgia pot arribar a ser una quimera.

Ara Trias s'ha empassat la persona de més confiança de Puigdemont. No pas com a revulsiu. Josep Rius, la veu. "L'únic que pot parlar en nom meu" acostuma a dir Waterloo, sabedor que tothom es posa el nom del Totpoderós a la boca per fer punts. Puigdemont va dir a Trias a la Casa de la República que el deixaria fer la seva llista i la seva campanya. Però no ho pot evitar.

Quan algú a Junts vol alçar el vol, no demana autorització a Turull. Ni a Borràs, és clar. Puja a Waterloo i espera que el dit gros no giri cap per avall. Al Partit del president no hi ha bicefàlies ni triumvirats que valguin. Hi ha un hiperlideratge i prou.

Rius es va significar molt a la consulta per deixar el Govern d’Aragonès. Per advertir a tota cuca viva que Waterloo havia decretat sacrilegi seguir-hi després de la immolació de Puigneró. Discrepar es pot pagar car. L’escuder Rius, de tradició més convergent que el monyo de la Ferrussola, té una única consigna. Als republicans, ni aigua. Açò és, vetllar que Trias —que va per lliure— sota cap circumstància arribi a cap acord amb Maragall. Perquè depèn de com, Trias en seria ben capaç. Així és que descartada Colau, Rius també té la missió priorities d’apamar un acord amb Collboni. I de rematar el combo amb la Diputació. Ell és la corretja de transmissió. La veu de Waterloo.

Quina paradoxa que aquella guàrdia pretoriana del President Legítim (Rius i Artadi) hagi acabat reubicada a Foment, gràcies a la generositat i bon cor de Sánchez-Llibre. I que Rius maldi ara per fer manetes amb Collboni acomplint els desitjos del Legítim. Els camins del Senyor del Nosurrendisme són inescrutables.

Trias va irrompre com un tro a la campanya electoral abanderant l'anticolauisme. Però res més. En paral·lel i sobtadament es va desplomar Collboni i sobretot Maragall. I ves per on! L’efecte col·lateral immediat va ser revifar Colau. L’alcaldessa li pot estar ben agraïda.

Doncs bé, tot el que puja, baixa. I ara ja hi ha un empat tècnic entre quatre forces polítiques, totes per sota dels 10 diputats. Maragall, que semblava descartat ha recuperat el somriure. El que més, de llarg.

De manera que pot passar de tot. Perquè tot és obert. Colau torna a tenir opcions reals. Collboni s’aferra a ser el candidat amb més núvies tot i que va per darrere. Amb totes pretén festejar, excepte amb Maragall. No es poden veure. I Trias ha passat de l’eufòria del llançament a veure com cada dia que passa és el cranc del quartet. Encara queda mes i mig per revifar es diuen. Però tal com va —si no hi ha un miraculós cop d’efecte per revertir la tendència— l’efecte Trias pot ser tan efímer com frustrant, sense descartar que la dreta dura de la ciutat (PP i VOX) puguin ser determinants per fer majoria d'investidura, com ho va ser Manuel Valls fent Colau alcaldessa el 2019. Sirera ja ho ha verbalitzat. Somia en negociar els seus regidors (apunta a tres) per investir Trias o Collboni.

Ai Barcelona!, que pots passar del foc a les brases, moneda de canvi espúria entre els interessos de l’Altíssim i el 155.