El documental de David Trueba sobre Jordi Pujol és la millor prova que si hi ha una organització criminal i mafiosa a Espanya és l'Estat. El psicodrama racista de Trueba no només és una venjança de les elits castellanes contra la família de l'expresident, sinó que també és un intent de reflotar el discurs del PSC sobre Catalunya per la via de l'extorsió. Es tracta de tornar a pintar els catalans de covards i de corruptes, com en els millors temps del franquisme.

Qualsevol que hi pensi una mica estarà d'acord que seria impensable que la família de Felipe González o de José María Aznar, o de Manuel Fraga, o d'Adolfo Suárez o fins i tot de Franco, fossin mai exposades a un judici paral·lel com el que ha patit i pateix la família de Pujol. També és impensable que un atac tan baix es pogués perpetrar obertament des del món del PP, que és el que controla l'Estat des de fa 400 anys.

Dos dels grans absents del pamflet fabricat per Trueba són Arcadi Espada i Albert Boadella. Els genials fundadors de Ciutadans han estat substituïts per Jordi Amat, que sense el procés no hauria passat de ser un altre noi dels encàrrecs catalanista graciosament introvertit i camacurt. Espada i Boadella estan massa cremats per aparèixer en un documental tan propagandístic. Els ha passat una mica com a l'Inés Arrimadas, que cada dia sembla més una ventafocs descalça parlant sola a una carabassa.

Tot i així, l'atracció principal del documental són les vedets del procés que s'han prestat a col·laborar en la persecució de l'expresident. Pujol sempre ha generat un ressentiment subterrani molt marcat entre els vanitosos, perquè els vanitosos prefereixen fer el ridícul a favor d'Espanya que a favor de Catalunya. D'aquí que Francesc-Marc Álvaro, Pilar Rahola, Toni Soler, Miquel Sellarès, David Fernández i fins i tot Vicent Sanchis participin en l'escarni vestits amb les seves millors gales, i fins i tot facin posturetes.

Tot el càsting de Trueba m'ha fet pensar en aquell article que Marc Álvaro va escriure l'altre dia lamentant que per culpa de Casablanca mig país el consideri un col·laboracionista. Per més que Marc Álvaro reciti la Viquipèdia, tothom m'entén molt bé quan escric "Règim de Vichy". Em sembla que després de les coses que hem viscut, tothom que es miri el documental també entendrà que cap dels catalans que hi surt no pot fer-se l'innocent ni donar gaires lliçons. Els convidats que participen en el documental i es van avenir a parlar en castellà sabien què feien i què significava, quan van acceptar la invitació.

El psicodrama racista de Trueba no només és una venjança de les elits castellanes contra la família de l'expresident, sinó que també és un intent de reflotar el discurs del PSC sobre Catalunya per la via de l'extorsió.

Deixant de banda els espanyols de Catalunya, que parlen de Pujol amb aquell cinisme que dona la impunitat del colonitzador, els testimonis que semblen més nets i més tranquils són Lluís Prenafeta i Josep Pujol Ferrusola. Prenafeta fa el que ha fet sempre, que és entomar les bufetades per Pujol i mantenir la comèdia en marxa amb la idea de frenar els espanyols i d'absorbir el conflicte amb la màgia del teatre. El fill de Pujol demostra que és un senyor tremendament intel·ligent i, per cert, molt ben educat pels seus pares i avis.

El documental de Trueba té un objectiu exemplificador i apareix en un any electoral important per la unitat d'Espanya i pel paper de policia bo que hi fan els socialistes. Rajoy no va caure a causa de la corrupció; va caure perquè calia disfressar l'ocupació de Catalunya de victòria democràtica i els socialistes encara no han perdut del tot el pedigrí antifranquista. Igual que la confessió de Pujol va ser una cortina de fum i per això ningú no la pot acabar d'explicar de forma solvent, el PSOE és un decorat de VOX i de les dictadures dels segles XIX i XX.

L'Estat tracta d'aprofitar les desferres del procés per tornar a pintar Catalunya com una mena de Frankenstein històric irredimible, i seguint aquesta lògica Trueba ha escarnit l'obra més popular d'Antoni Gaudí per batejar el seu documental, i l'únic testimoni que hi ha deixat parlar en català és el president d'Andorra. Els catalans que col·laboren en el seu bunyol ho han fet per salvar-se o per treure profit d'una situació que creuen irresoluble. Ja s'ho trobaran. No sé quin futur li espera al país, però sé quin futur els espera a ells.

Per més articles que Marc Álvaro faci per dissimular els seus paperots, i més medalles que li pengin a la Ramon Llull, sempre serà un senyor que no ha pogut acabar la tesi doctoral sobre Ibáñez Escofet que s'havia proposat. Els col·laboradors i amics de Casablanca, en canvi, som tots doctors, i quan escrivim "Règim de Vichy" sabem perfectament què diem. Pujol va intentar muntar un Estat paral·lel que va col·lapsar el 2014 i d'això Trueba i els seus amics en diuen corrupció perquè estan interessats a saquejar-lo per raons diverses.

Veient la pobresa intel·lectual dels episodis, pensava que si volíeu governar Catalunya com una tribu de salvatges ignorants i espantadissos no ens hauríeu d'haver permès estudiar a la universitat ni deixar-nos viatjar. De Trueba ja vam veure, el 2003, l'adaptació aquella de Soldados de Salamina en la qual els únics que parlaven català eren els vells de Girona. Llavors els espanyols i els sicaris del país també es pensaven que ho tenien tot guanyat i se les prometien molt felices.