Hi ha coses que van i venen i n’hi ha que només van. Avui m’agradaria parlar de les darreres: les coses que s’han perdut i que no sabem si tornaran (diria que no). Fa molts i molts anys, o potser no tants, les coses no eren com ara. No estic dient que fossin millors o pitjors; simplement, eren diferents. Antanyasses, els nens jugaven al carrer sense que els pares els controlessin; prou feina tenien! Sembla impossible, oi? Doncs, aquestes coses passaven. Els nens, o bé es trobaven directament al carrer a l’hora de sempre o bé anaven a buscar els amics a casa seva. I podien jugar a moltes coses: a la setmana, a pilota, a palomato (un beisbol rudimentari en el qual feies servir el puny o el braç com a substitut del bat), a tocar i parar, a cuit i amagar (a fet i amagar), a la merengada o a la barrejada (a saltar corda), a bitlles, a bales o a fer giravoltar la baldufa; també podien anar al bosc, enfilar-se als arbres o anar a picar portes o a trucar timbres per molestar els veïns. Com veieu, tot eren activitats molt socials i participatives.
Un altre fet curiós és que la gent deixava les portes obertes, la gent entrava i sortia de les cases sense preocupar-se ni de les claus ni de la seguretat, suposo que confiaven els uns en els altres. Les dones, com que no hi havia màquines que ho fessin per elles, anaven a rentar la roba als safareigs públics i aprofitaven per fer safareig. Els safareigs de les cases particulars, en canvi, quan no es feien servir per rentar roba, es transformaven, gràcies a la imaginació dels nens, en grans piscines on es podia encabir, almenys, mitja dotzena de nens i tenir-los entretinguts unes quantes hores. La imaginació ho era tot, brollava per tot arreu. Si feia bon temps, la gent treia la cadira al carrer i la feia petar amb els veïns: el Facebook de l’època. Més socialització. El pa s'havia d'anar a buscar cada matí i la llet es comprava a granel: t’omplien la lletera i, quan arribaves a casa, havies de bullir-la perquè no estava pasteuritzada; gràcies a l’ebullició, apareixia la famosa nata que tant agradava als nens. Parlo de quan el pa era pa i la llet era llet. Al vespre, se socialitzava una mica més: les famílies es reunien al voltant de la llar de foc i explicaven històries, i els que tenien ràdio escoltaven novel·les i les comentaven.
La gent envia emoticones sense cap sentit perquè no pot estar sense fer res
Quant a la roba, s’aprofitava tot molt més. La gent anava a ca la modista o a cal sastre a fer-se la roba a mida i, a partir d’aquí, s’intentava allargar la vida de les peces el màxim possible: se sargien els mitjons i les mitges; giraven els abrics quan estaven gastats; es feien posar soles i talons a les sabates; de dos jerseis en feien un tercer que era únic i irrepetible, marca de la casa (s’escorrien els dos jerseis i s’aprofitava la llana que no estava gastada per fer el tercer), etc. Pel que fa a les cites, com que no hi havia mòbils, la gent quedava a una hora i a un lloc determinats i complia la seva paraula (encara existia el respecte). Per comunicar-se a distància, ho podien fer de diverses maneres: podien fer una trucada a través d’una cabina telefònica o d’un telèfon fix particular (a través dels quals podien demanar que fos de cobrament a destinació si no tenien diners per pagar-la); enviar cartes i postals escrites a mà o faxos i telegrames; deixar el missatge al cambrer del bar perquè quan vingués la persona en qüestió l’hi pogués comunicar, etc. La gent no trucava perquè sí, trucava sempre per algun motiu (normalment important); no era com ara, que la gent envia emoticones sense cap sentit perquè no pot estar sense fer res.
Pel que fa a l’intel·lecte, antany, no hi havia correctors, per tant, no es podien fer faltes d’ortografia, havies de saber escriure sense l’ajuda d’una màquina. De fet, us semblarà estrany, però, si feies faltes d’ortografia en un examen (encara que fos de matemàtiques), et suspenien; ara, pots entrar a la universitat tranquil·lament i doctorar-te (passes el corrector i llestos). T’havies de saber, també, les taules de multiplicar —encara que ara us pugui semblar que fer memoritzar a la canalla sigui maltractar-los— i, per descomptat, havies de saber sumar, restar, multiplicar i dividir (encara que fos amb l’ajuda dels dits). Seríem capaços de fer alguna cosa, actualment, sense una màquina?
I ja per acabar, de totes les coses que fèiem abans, l’única que ha perdurat fins als nostres dies és el vers de Nadal; els nens actuals —no sé si encara ho fan drets sobre una cadira i movent els braços— continuen recitant-lo. Això sí, cada vegada més castellanitzat o directament en castellà.