Això han degut pensar quan els marroquins —i, per extensió, molts magrebins— van sortir plens de joia a celebrar la victòria del seu equip de futbol sobre l’espanyol als democràtics campionats balompedístics del món de Qatar. Aquests ciutadans estrangers —un bon grapat d’ells prou integrants a casa nostra— van sortir al carrer civilitzadament, molt més que els indignes del país quan van celebrar el 2010 el Campionat del Món de La Roja, a la plaça d’Espanya. Aleshores la festa no va acabar gens bé, especialment per qui va perdre la melsa i altres ferits, detinguts i perjudicats pels aldarulls.

Deixant de banda que no he comprès mai i, en conseqüència, no he participat mai en públic de les joies esportives dels altres —l’esport és dels mercenaris gladiadors—, els veïns del sud —ara conveïns— no es van comportar com alguns esperaven que es comportessin, sinó que es van comportar com el que són: persones civilitzades que conviuen en acceptable bona harmonia en un país forà que cada cop és més seu, tot començant perquè és el país dels seus fills i nets.

Que no es comportessin com era esperable per part dels patriotes —espanyols i catalans, aquí, com en altres coses van de bracet— és un bon senyal. No és que hagin deixat de ser el que es creia que eren; és que, en aquest sentit pejoratiu de la paraula, no ho han estat mai. Com no hi ha xarnegos ni polacs [sic], per exemple en el sentit menyspreador dels mots.

No té gaire sentit haver sentit, com s’ha sentit, el perill dels marroquins si guanyaven Espanya. La fúria continguda en aquest epítet degradant denota la indignitat de la qual gaudeixen qui així es manifesten. El seu ofensiu gentilici els ha sortit per la culata: els nostres conciutadans vinguts de fora s’han comportat com correspon també allà d’on venen, car no són salvatges, com la denominació que els donen els tarats vol fer-nos empassar.

Han demostrat a aquells que es creuen superiors —superioritat fictícia que és fruit exclusivament de l’atzar del lloc de naixement, fet en el qual no tenim res a veure— que la civilitat no és patrimoni de les races superiors, entre altres coses, perquè només hi ha una raça: la humana. Saber estar a l'altura i de les situacions és, però, patrimoni, prou exclusiu de la gent de bé, gent prou estesa pel món, per poder anar tranquil arreu. Youssef Joudi no sembla l’excepció, sinó la regla i progressió en el gresol de cultures i mestissatge que és el futur que ens espera, profitós, per descomptat. La pura raça només pels cavalls.

Patrimoni, tanmateix, del que freturen alguns alumnes d’un institut de Sant Vicenç dels Horts, en expulsar a dues companyes catalanomarroquines del WhatsApp compartit, expulsió que van aprofitar per cobrir-les amb la seva retòrica odiosament racista.

En fi, els nostres veïns no són el que eren —ni mai ho han sigut—, però prou indígenes nostrats encara estan per civilitzar. Cosa que demostra d’on surten els vots de l’extrema dreta i a quins llocs que no són l’escola aprenen, de fet mamen, el que és molt més que bretolades juvenils. La família, amics i companys socialitzen molt més que l’escola, que no pot donar més que un reg, que l’entorn dels escolars ni adoba ni conrea com cal. Ans al contrari, sembra zitzània, a dojo i a gust. D’aquí surt el que surt, malgrat l’empeny de l’educació formal. Els energúmens casolans continuen sent els energúmens casolans.