És curiós, i fins a cert punt alliçonador i tot, veure les interpretacions —i les manipulacions— que s'han fet de les manifestacions que van recórrer els carrers de les principals ciutats de Catalunya amb motiu de la celebració de l'última Diada nacional. Després d'uns anys de molta apatia, la gent va tornar a fer sentir la seva veu al carrer, lluny dels centenars de milers de persones que s'havien manifestat entre el 2012 i el 2017 —res comparable amb allò—, però així i tot les imatges de les estelades voleiant al vent tornaven a fer patxoca. I, com és obvi en tota festa nacional de qualsevol país, la reivindicació de la jornada va girar al voltant dels drets nacionals, de la capacitat d'autogovern i, en definitiva, de la independència que necessita Catalunya per garantir el seu futur com a nació.
La gent, doncs, es va manifestar l'Onze de Setembre, com amb més o menys entusiasme ho ha fet des del 2012, per reclamar la independència, no amb cap altra intenció. I això cal que quedi clar, sobretot als qui han pretès devaluar la celebració donant-li un sentit i un significat que no té. El leitmotiv de l'última Diada nacional no ha estat el combat contra l'extrema dreta, al contrari del que han volgut fer creure les forces polítiques del sistema, ni la conclusió de la festa ha estat una crida a combatre, precisament, l'extrema dreta, encara que això sigui el que han subscrit partits teòricament catalanistes com ERC, JxCat i la CUP i entitats també suposadament catalanistes com l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural. Tots han caigut en el parany del PSC, que cada dia posa en pràctica, talment com una bota malaia, una política de desnacionalització de Catalunya amb l'únic objectiu de convertir-la en una autonomia més d'Espanya i que ho fa amb el suport inestimable, entre d'altres, dels Comuns, que són els primers a abanderar actuacions d'aquesta mena.
Només calia escoltar el missatge institucional de Salvador Illa amb motiu de l'Onze de Setembre per veure la capacitat que té l'actual president de la Generalitat d'igualar per baix el sostre de l'autogovern de Catalunya i d'obviar, d'acord amb aquesta lògica, tota aspiració nacional possible. De fet, ara que ha arribat a la meitat del mandat ell en podrà fer un balanç tan triomfalista com vulgui, però la realitat és que ja es pot dir sense temor a equivocar-se que l'exministre de Sanitat de Pedro Sánchez és, de lluny, no tan sols el pitjor president que ha tingut mai la Generalitat, sinó també el més espanyolista de tots. El més greu del cas, tanmateix, no és això, és que formacions que sobre el paper són catalanistes —es fan dir independentistes, però a aquestes altures no queda ningú que no sàpiga que no ho són— comprin acríticament aquest relat i participin de manera activa en la dilució del que és i representa la Diada nacional de Catalunya.
La massa crítica d'un moviment social tan potent com ho ha estat aquest hi és, preparada per a quan calgui activar-se de nou, sempre que, això sí, no es tracti d'una altra enredada
La Diada nacional no se celebra cada 11 de setembre per fer boicot a Aliança Catalana, a qui tots han decidit qualificar amb el malnom d'extrema dreta perquè no han trobat cap manera racional de contrarestar l'avenç amb el qual els està menjant el terreny a tots. La Diada nacional no és el dia per anar al fossar de les Moreres —on el poema de Frederic Soler, Pitarra, recorda, per cert, que "no s'hi enterra cap traïdor"— amb la bandera de Palestina i el discurs judeofòbic de manual per insultar Sílvia Orriols titllant-la de "jueva de merda". La Diada nacional tampoc no és el moment de reconèixer els extremenys que diu Illa que van "aixecar Catalunya". La Diada nacional, molt al contrari, és l'escenari per portar la bandera de Catalunya, per homenatjar els catalans que fa segles que aixequen Catalunya mentre altres es dediquen a ensorrar-la i per no fer cordons sanitaris a una força política catalanista, i en les actuals circumstàncies potser també més independentista que cap altra, senzillament perquè s'ha convertit en un competidor inabastable.
Els partits processistes, en canvi, han comprat sencer el marc mental d'una esquerra catalana que cada vegada té menys d'esquerra i de catalana i més d'espanyola i l'únic propòsit de la qual és aigualir, fins a fer desaparèixer, el fet nacional català. Llavors aquestes mateixes formacions pretenen ser creïbles quan corren a abraçar la proposta de l'ANC i Òmnium Cultural —l'enèsima d'aquestes característiques que plantegen— de recuperar la unitat de l'independentisme, aprofitant el "punt d'inflexió" que entenen justament que hi ha hagut en el to reivindicatiu de l'última Diada nacional. Una unitat, en tot cas, que no té raó de ser des del moment que ERC, JxCat i la CUP, que fa temps que està acreditat que n'han deixat de ser, d'independentistes, exclouen que hi participi l'únic actor que encara n'és, Aliança Catalana.
I és que, a desgrat dels partits sistèmics i malgrat les seves accions per contenir-lo, el moviment independentista continua ben present a la societat civil. De fet, al contrari d'algunes interpretacions segons les quals les manifestacions d'aquest Onze de Setembre han representat el retorn de l'independentisme, es pot dir que l'independentisme no ha tornat senzillament perquè no se n'havia anat mai, perquè hi ha sigut sempre. Desmobilitzat i mig adormit si es vol, però la massa crítica d'un moviment social tan potent com ho ha estat aquest hi és, preparada per a quan calgui activar-se de nou, sempre que, això sí, no es tracti d'una altra enredada. El problema fonamental és que, com passa del 2017 ençà, avui encara no hi ha cap líder capaç de posar-s'hi al capdavant.
A la gent que ha aprofitat l'última Diada nacional per tornar-se a mobilitzar, ho hagi fet o no des del carrer, no li quedarà, per tant, més remei que continuar esperant, i fer-ho entre l'intent de manipulació dels qui volen liquidar la història mil·lenària del país i la voluntat ferma de no deixar-se destruir dels qui volen anar més lluny per recuperar la llibertat perduda fa més de tres-cents anys. Com diu el poema de Bertolt Brecht, corren mals temps per a la lírica, en el sentit que les èpoques de crisi no són propícies ni per a l'art ni per a la sensibilitat, sinó per al pragmatisme i el mercantilisme, però així i tot caldrà confiar que la capacitat de posar-se dempeus després de cada caiguda que ha exhibit Catalunya al llarg d'aquests mil anys se'n surti una vegada més.