El lector em permetrà que avui dimarts m’allunyi del caldo enterbolit de la política nostrada —la qual ens ha regalat assumptes tan sucosos com Junqueras insinuant que Aliança Catalana és un invent del CNI o l’enèsima preparació socialista del “millor finançament de tota la història”, etcètera— per endinsar-me al món del nostre teatre. Perquè dijous passat a la Sala Gran del TNC (que, dit sigui de passada, s’hauria de dir Sala Àngel Guimerà o Sala Josep Maria de Sagarra) assistírem, en un gran vespre de barrila escènica, a l’estrena de La corona d’espines, dirigida pel meu estimat Xavier Albertí. Tot el que n’explicaré, si aquest país tingués una relació mínimament healthy amb els nostres clàssics de la lletra cantada, no hauria d’ésser gaire notícia; però veure una platea entusiasmada, bramant a peu dret al final de l’orgia, és una mostra del fet que —quan el nostre patrimoni se serveix com cal— l’espectador crema de goig.
La corona potser no és el text més brillant de Sagarra, ni tan sols la seva creació escènica més aventurera, tot i que sota una història nímia d’aparent fulletó (l’intent de casament forçat entre Eudald i Aurora per salvar les misèries del seu oncle gasiu, senyor de Bellpuig) s’hi amaguen palpitacions ben actuals com ara el trencament generacional entre la societat jeràrquica i l’esperit liberal, la decadència d’una noblesa catalana avesada a vendre’s l’ànima per quatre duros, i el paper de la dona com a receptacle dolorós de tots els desaires de la moral fàl·lica. Tot això està la mar de bé, però hom se n’adona dies després de la funció, perquè allò que et deixa autènticament electritzat és el poder de la teranyina sonora del català de Segarra, que —contra el que opinen encara els indocumentats— és una allau de perfecció que no només el converteix en el millor escriptor del seu temps, sinó de tota la nostra lletra.
Aquesta gràcia en la construcció de les frases en relació amb l’emoció que voldrien desprendre, ai las, jo només l’he llegida al senyor Proust
L’Albertí ens ha regalat aquesta corona amb un muntatge volgudament clàssic, en continuïtat històrica amb algunes creacions de l’enyorat Flotats, i m’hi jugaria uns quants sacs de sal que s’ha passat moltes hores treballant el vers amb el seu magnífic equip d’actors. Que ningú no s’erri, la llengua de Sagarra no és enfaristolada i el seu teatre (que, també sigui dit de passada, va salvar la nostra literatura popular d’entreguerres) es fa d’una tonalitat adequada a la noblesa provinciana; però aquesta gràcia en la construcció de les frases en relació amb l’emoció que voldrien desprendre, ai las, jo només l’he llegida al senyor Proust. Això explica el silenci de l’espectador en sentir el monòleg final de la bella Mariagneta, en la veu de Júlia Roch, quan va dient: "I em va prendre les mans, i de seguida / com dos ocells, topant esfereïts, / llavis i dents van fer-se una ferida / d'aquelles que esgarrinxen els sentits!"
No hauria d’ésser notícia, insisteixo, veure així de ben fet el nostre teatre en un equipament amb una ena majúscula que sovint s’ignora (sobretot darrerament, on ens torturen de forma impune amb teatre socialista dels anys noranta, i a sobre mal fet!), així com en altres escenaris del país. Cal veure i sentir textos contemporanis —i grups de teatre— de tot el món, només faltaria, però existeix un repertori que tenim a les biblioteques morint-se de fàstic i que espera gent com l’Albertí per retornar-lo al seu públic natural. Així s’explica també la comunió final de l’espectador amb els actors d’aquesta bella corona, en especial una immensa senyora de teatre que es diu Àngels Gonyalons, que s’acaba de doctorar amb una Marta que fot caure els collons a terra, i que els primmirats em perdonin l’expressió.
A mi em fa especialment feliç aquesta nova restitució de Sagarra, l’autor que —potser amb Thomas Bernhard— més m’ha ensenyat a escriure i a llegir. I celebro que l’Albertí pugui tornar sovint al TNC amb tal de perpetrar allò que hauria d’ésser la norma dins de les seves quatre parets. Prego al lector que em faci cas i foti el favor d’anar-hi, a veure si els responsables culturals de la tribu s’adonen que servir la nostra bona cuina és sinònim de calmosa digestió. Tota la desesperança que ens regala la nostra cosa pública, pot guarir-se durant dues hores de teatre. Volem més Sagarra, tinguin la bondat. Volem més teatre nostre. A poder ser, així de ben fet.