Movistar Plus estrena avui la sèrie documental Perejil. S’hi desenvolupa la història que hi havia realment darrere de les anècdotes de les cabres i la compareixença de Federico Trillo al Congrés amb allò de "al alba, y con fuerte viento de levante". El cas és que José María Aznar va posar en marxa l’operació Romeo Sierra i va enviar el grup d’operacions especials, helicòpters, fragates, submarins i dos F18 a desallotjar sis gendarmes marroquins que estaven instal·lats en aquesta illa a 150 metres de la costa del Marroc. Aquella crisi política, militar i diplomàtica va posar en evidència les dificultats de la Unió Europea per tenir una posició comuna en qualsevol tema, el paper de l’OTAN en la defensa dels seus aliats i en la seva força de dissuasió i la capacitat mediadora dels Estats Units. Elements, tot ells, que ens porten a l’actualitat. Però també explica les complexes relacions entre el Marroc i Espanya i entre Espanya i França i entre Espanya i els Estats Units i entre el Marroc i els Estats Units. I explicita la importància dels símbols en la política internacional i de qualsevol pam de sobirania per als estats. I, en aquest sentit, l’Espanya d’Aznar no va tenir cap mena de complex per defensar una roca que no té títol de sobirania que demostri de qui és. Ara imagineu de què seria capaç un estat per defensar la seva sobirania sobre una part del territori amb 8 milions d’habitants i un pes econòmic del 20%. L’exèrcit espanyol, per cert, tenia un pla per a Catalunya el 2017, anomenat… operació Romeo Sierra.

Ja aviso que qui signa aquest article és l’autor del documental i admeto que tot ajuda a fer promoció. Però escric aquest text per fer una reflexió. Que és la que segueix.

Aznar no va tenir cap mena de complex per defensar una roca que no té títol de sobirania que demostri de qui és

El dia de Sant Esteve del 2024, TV3 va estrenar un altre documental, El cor de l’Avi, també dirigit per qui signa. S’hi explicava la peripècia del cor en formol de Francesc Macià. A l’Avi el van embalsamar quan va morir la nit del dia de Nadal del 1933 i el seu cor va quedar dipositat en una urna en formol, a la caixa forta del Palau de la Generalitat. Quan el govern va marxar a l’exili, el 1939, Lluís Companys li va encarregar a Josep Tarradellas que se l’endugués. I el va guardar com un tresor, com un símbol, fins que va tornar de l’exili el 1977.

Tots dos documentals tenen com a punt de partida una anècdota. Però diria que, conjuntament, expliquen la diferència entre la política espanyola i la política catalana, entre Catalunya i Espanya, entre una nació sense estat i un estat que vol ser una nació. Entre no tenir poder i tenir-lo. La política catalana és el romanticisme, el resistencialisme de guardar durant dècades el cor del primer president de la Generalitat, del símbol de l’autogovern. La política espanyola és la capacitat d’enviar els tres exèrcits a defensar una pedra. L’exercici del poder i el monopoli de la força. La importància dels símbols, sí. La importància de la sobirania, sí. Però sobretot la importància de defensar-la, guanyar-la i mantenir-la sense complexos.