Després d’un lustre treballant per deslegitimar la idea mateixa d’independència (enguany celebrem els cinc anys de l’incompliment manifest de la Llei de Transitorietat i la pervivència en el poder dels diputats que la signaren, bo i sabent que no n’aplicarien el contingut), el processisme s’ha embarcat en una cursa igualment ferotge per negar qualsevol crèdit als independentistes. Ahir mateix, Oriol Junqueras i Artur Mas van fer de llebres en una pugna per desacreditar la propera manifestació de la Diada. L’argument, previsible; una suposada croada de l’ANC contra els partits favorables a la secessió i la conversió de la manifa en un magma d’escàs caràcter inclusiu. La idea serà tan recorrent com falsa; no només perquè –com ja vaig explicar– l’Assemblea continuï essent crossa de la partitocràcia, sinó també pel suposat caràcter radical de la futura convocatòria.

Cal filar poc prim per veure com, en el fons, tant Esquerra com Convergència estan comprant el marc mental espanyol habitual en qualsevol Diada. A saber, que la celebració de l’11-S ha esdevingut un aplec de hooligans on els catalanistes moderats no poden passejar amb comoditat. La novetat d’enguany és que a l’enemic no li fa falta que Salvador Illa o el PP català repeteixin aquesta salmòdia, perquè el kilòmetre zero ja disposa dels seus virreis independentistes per fer córrer la brama que la concentració serà un akelarre d’intolerants exaltats. De fet, el manifest de l’ANC (els seus escrivents progressen adequadament; hi ha algunes expressions calcades dels meus articles) no aposta en cap moment per carregar-se l’actual statu quo de partits, sinó per pressionar-lo i treure’l de la seva migdiada institucional perpètua, idea compartida per manta votants esquerrovergents. 

Però tot això tant li fot, perquè la cursa de l’autonomisme indepe busca simplement comprar el marc mental del parlamentarisme espanyol, desacreditar qualsevol mobilització independentista com un exemple d’exclusió de la ciutadania normal i tranquil·la, així com esporuguir els manifestants fent-los sentir presumptament puristes i àdhuc violents. De fet, la mandanga aquella segons la qual la massa manifestant de l’11-S no hauria de llençar “ni un sol paper a terra” per no “regalar la foto que volen els espanyols” (una cursileria que contrasta amb els hàbits torracollons de qualsevol manifestació sindical) és avui una tara que els partits catalans intentaran encastar a les ànimes dels manifestants del proper cap de setmana. Qualsevol container cremat o escena de tensió, per mínima que sigui, farà salivar els qui només esperen la mani per entonar un paternalista “ja t’ho deia”. 

La cursa de l’autonomisme indepe busca simplement comprar el marc mental del parlamentarisme espanyol, desacreditar qualsevol mobilització independentista com un exemple d’exclusió de la ciutadania normal i tranquil·la, així com esporuguir els manifestants fent-los sentir presumptament puristes i àdhuc violents

El colonialisme espanyol, com qualsevol forma d’imposició mental, funciona quan no ha d’emprar el poder directament, sinó que en té prou amb repartir cacics i policies de la consciència entre els partits catalans. Hipotecats pels indults, tant a Esquerra com a Convergència els molesta la Diada pel mateix motiu que escarnien l’1-O; car, mal que els pesi, ja no poden controlar la mobilització popular com feien abans del referèndum. En efecte, per molt que l’ANC i Òmnium encara depenguin d’Esquerra i Convergència, la població catalana superarà ben aviat les seves vetustes i corruptes formes d’organitzar-se. En molt poc temps, insisteixo, els socis de l’ANC descobriran que amb una presidenta obedient als dictats d’Artur Mas no van enlloc. També els patriotes d’Òmnium, els quals no deuen acabar d’entendre que la seva vicepresidenta els cridi a manifestar-se mentre dina amb Villarejo.

Al límit de tot plegat, el manifest que ha signat l’ANC pel que fa als partits polítics pot aplicar-se perfectament a la mateixa organització. Perquè de la mateixa manera que els electors saben perfectament que Esquerra i Convergència són elements obstructius de la independència, els propis membres de les entitats civils noten del cert que l’ANC i Òmnium són igualment inservibles pel mateix propòsit. Incapaces de trobar sortida al seu propi fangar, les elits independentistes copien el relat d’Espanya. I si penseu que exagero només cal que doneu un cop d’ull a l’articulisme de la tribu per veure com els acompanyants de Mas i Junqueras ja formen part de la nòmina opinadora d’El Periódico i La Vanguardia.