Mirava El conte de la criada com qui observa una ampolla antiga en una vitrina: amb fascinació, inquietud i, sobretot, amb la sensació que pertany a un món llunyà. Sabia que la novel·la és de 1985, que se'n va fer una pel·lícula amb menys repercussió que la sèrie estrenada el 2017 i que aquesta fa poc que és a Netflix. Però un bon amic em va prohibir veure-la quan estava "procreant-me" dins d'una família política molt conservadora. Ara entenc que, igual que passa amb els llibres, les sèries també tenen el seu moment vital per ser degustades.
La República de Gilead semblava, en un principi, una exageració literària, una advertència portada a l'extrem. El problema és que, més que ciència-ficció, és ficció especulativa. La mateixa Margaret Atwood ha explicat que no va inventar pràcticament res: totes les pràctiques que apareixen al llibre havien existit en algun moment de la història o continuen existint avui en diferents països. I això fa molta més por que qualsevol pel·lícula de terror. Les bones novel·les no prediuen el futur; simplement entenen massa bé el passat. I és aquí on apareix la incomoditat. Quan diversos governs qüestionen drets reproductius que semblaven consolidats; quan la igualtat entre homes i dones deixa de ser un consens per convertir-se en una batalla cultural; quan tornen discursos que releguen la dona a un únic paper social —mare, esposa, cuidadora—, és inevitable recordar els advertiments de El conte de la criada. No perquè el món s'hagi convertit en Gilead —encara—, sinó perquè algunes peces del seu mecanisme tornen a aparèixer damunt del tauler. Als Estats Units, el dret a l'avortament ja no està protegit constitucionalment i nombrosos estats l'han prohibit o restringit severament. A Polònia, només és legal en casos molt excepcionals. Pot semblar anecdòtic, però fins i tot la moda reflecteix aquest retorn a una estètica de la discreció i la uniformitat, amb el triomf dels tons neutres, estar desnodrides i el clean look. La història ens ha ensenyat que el control dels cossos femenins acostuma a ser un dels primers termòmetres dels projectes autoritaris.
La història ens ha ensenyat que el control dels cossos femenins acostuma a ser un dels primers termòmetres dels projectes autoritaris
La sèrie també posa sobre la taula la disminució de la natalitat. Avui sabem que les dificultats per tenir fills tenen molt més a veure amb la contaminació, l'estrès, la precarietat laboral, els sous baixos o la impossibilitat d'accedir a un habitatge digne que no pas amb cap decadència moral. Però davant d'aquest problema sempre hi apareix la temptació de responsabilitzar-ne les dones, en lloc de transformar les condicions socials que fan cada vegada més difícil formar una família. Hi ha una altra idea especialment pertorbadora: la que les dones pertanyen a algú. A Gilead, Defred perd fins i tot el seu nom per convertir-se en la propietat del comandant. Durant segles, moltes dones també han perdut el cognom en casar-se, assumint el del marit com a símbol de subordinació. Mentrestant, l’actualitat continua oferint exemples esfereïdors. A l'Afganistan, les dones no poden estudiar, tenen enormes restriccions per treballar, no poden parlar lliurement en espais públics i sovint no poden sortir soles al carrer. A l'Iraq continua sent legal el matrimoni infantil després de recents reformes legislatives. A Gàmbia el Parlament va arribar a debatre la possibilitat de tornar a permetre la mutilació genital femenina, una pràctica que continua afectant milions de nenes en països com Somàlia, Guinea, Mali o el Sudan. Als Estats Units encara ressonen les imatges dels infants migrants separats de les seves mares a la frontera. A Rússia, el règim continua perseguint el col·lectiu LGTBIQ+ sota l'acusació d'extremisme. Com recordava recentment Laia Arcones, presidenta de Más Mujeres, les xarxes socials amplifiquen moviments com #RepelThe19th, que qüestionen fins i tot el sufragi femení i proposen que el vot familiar recaigui en una sola persona (generalment l'home). És una idea que semblava enterrada, però que reapareix disfressada de defensa dels "valors tradicionals". Parlem de com a les xarxes triomfen les tradwives fent melmelades?
Els organismes internacionals fa temps que alerten d'un retrocés global dels drets de les dones, impulsat per moviments conservadors transnacionals que qüestionen avenços que semblaven irreversibles. També ho exemplifica la desaparició o el desmantellament d'institucions dedicades a les polítiques d'igualtat en diversos països, com l'Argentina. Les llibertats no acostumen a desaparèixer de cop. Primer es discuteixen. Després es converteixen en excepcions. Finalment, algú aconsegueix convèncer-te que mai no havien estat imprescindibles. Potser el més inquietant no és el soroll dels extremismes. És la nostra extraordinària capacitat d'acostumar-nos-hi. Ens hem convertit en consumidors compulsius de distopies. En mirem una temporada en un cap de setmana i el dilluns llegim titulars que semblen escrits pels mateixos guionistes. La realitat ja no copia la ficció; simplement comparteixen documentació. Això sí que és esfereïdor. Per això The Handmaid’s Tale continua sent extraordinàriament actual. No perquè expliqui què passarà, sinó perquè ens recorda què passa quan una societat decideix que alguns drets són negociables. Aquest no és només un article d'opinió. És un recull de notícies recents que mostren com els drets mai no són definitius, encara que ens agradi pensar que sí. Les llibertats es poden perdre molt més de pressa del que s'han conquerit. No deixeu que la còfia blanca de les criades us impedeixi veure què està passant al nostre voltant o el postgust serà molt ranci.