Shakira ha fet de la ruptura una denominació d’origen. Ha agafat la matèria primera —el desamor, la ràbia, la maternitat, la solitud, la gelosia, el desengany—, l’ha premsada, fermentada i embotellada. I després l’ha venuda al món a un bon preu, malgrat que l’experiència del seu concert no em va semblar agradable ni fàcil. Però més que una crítica, aquest article vol parlar de la seva genialitat. Perquè hi ha una diferència enorme entre explicar que t’han trencat el cor i aconseguir que milions de persones ballin mentre expliquen que també els l’han trencat.
Connectar amb una dona que creu que l’home no l’ha estimada com es mereixia no és difícil. Per això les cançons de Shakira entonades a l’uníson són una comunió difícil d’explicar. És el més semblant a la nostra conversa random en un lavabo de noies quan n’hi ha una que plora elevada al quadrat. Per això Las Mujeres Ya No Lloran Tour funciona tan bé com a títol. Perquè és una frase que sembla una proclama, però que, en realitat, conté una contradicció. Les dones plorem, i molt, però després sortim i somriem. És molt important el fet que plorar deixi de ser el final de la història. La vulnerabilitat no és el contrari del poder. De vegades, n’és una forma molt més sofisticada.
L’aquelarre no és, claramente, contra aquella dona que et va trair, sinó empatitzar amb aquella dona que es va enamorar perdudament d’aquell home que no l’estimava prou. Malgrat que aquesta dona siguis tu amb uns anys menys. La que va ser mare i va perdre una mica el seu nom pel camí. Perquè t’ensenyen que el correcte després d’una ruptura és no mostrar la ràbia, ser educada, discreta, en definitiva, callar (com sempre) i no molestar. I ella transforma el que hauria de ser privat, allò que t’han ensenyat a ocultar, en una explosió global, en un himne pop. En una ira que ja no pots amagar i que vols portar estampada en una samarreta. El dolor deixa de ser secret i es converteix en coreografia, i la humiliació, en brilli-brilli. Shakira ha crescut amb nosaltres perquè no canta només sobre ella: canta sobre nosaltres. O, més exactament, sobre aquella versió de nosaltres que algun dia va estimar massa, va perdre, va aguantar i va tenir el coratge de canviar i celebrar-ho amb les amigues. Perquè ens demostra la possibilitat de continuar sent protagonista quan la vida ja t’ha passat per sobre unes quantes vegades. Continua ballant, movent els malucs, portant transparències, fent coreografies impossibles i ocupant l’escenari amb una energia física brutal. És la sensualitat d’una dona que sap qui és i s’ho passa bé sent-ho. La que va descobrir que després de plorar encara quedava vida.
Shakira ha crescut amb nosaltres perquè no canta només sobre ella: canta sobre nosaltres
Al concert, va parlar de la preocupació quan es va separar, sobretot cap als seus fills. "Però si és rica", ens ve al cap. Com si els diners anestesiessin el desamor. Com si una mare multimilionària no pogués estar cansada i preocupada. Com si la tristesa tingués una renda màxima permesa. I al final t’adones que el que més fa que les dones hi connectem és que fins i tot ella es va haver de fer petita per encaixar en una relació de parella. I no parlo només que sembli una Umpa Lumpa ballant en un estadi tan gran. Madrid és l’epicentre i no només una parada de la gira; és l’univers propi de la seva residència europea. També això és un salPiqué en tota regla. L’estadi que duu el nom de l’artista vol ser una celebració de l’orgull llatinoamericà, i està inspirat en el Macondo de Cien años de soledad, de García Márquez. Malgrat que, al final, només sigui un parc temàtic per fer diners incòmode per a les usufructuàries. Grups d’amigues amb perruques liles. Tres generacions amb mocadors de dansa del ventre. Las lobas convertides en tribu. Perquè els fans no només són espectadors: participen en l’experiència. Tot i que el projecte és molt millor a la teoria que a la pràctica. El que queda clar és que Las Mujeres Ya No Lloran no parla de deixar de plorar. Parla de què fem després. Com diu Carrie Fisher, "take your broken heart, make it into art". Hi ha amors que voldran disminuir-te i altres que et faran brillar. La Shaki et recorda que el que mai ha de faltar a la teva autoestima és la purpurina.