"Nemo ad impossibilia tenetur "

El magistrat Pascual Ortuño, de l'Audiència de Barcelona i exdirector de l'Escola Judicial, és un gran especialista en els mètodes alternatius de Justícia i va escriure un molt bon llibre, Justícia sense jutges, que he aprofitat per llegir aquest estiu. El porto a col·lació, a més de per recomanar-los-ho, perquè l'epíleg del mateix em va com anell al dit per retratar no només el que ens porta el curs polític que ve, sinó, sobretot, el que no ens porta, que amenaça de convertir-lo de nou en un curs fallit de cara al servei a la ciutadania.

Explica el jutge Ortuño, al seu epíleg dedicat a la negociació en la política, que en un curs que impartia a la Pompeu Fabra sobre tècniques de negociació, va aprofitar la proximitat de la Ciutadella per proposar als alumnes uns exercicis pràctics, uns dels quals suposava assistir a una sessió del Parlament i el segon, suggerit pel professor convidat Markus Pion, una visita al zoo de Barcelona. No es tractava de fer comparacions entre ambdós, no em siguin malvats, sinó d'estudiar, d'una banda, les relacions de col·laboració i de poder entre els animals i el desenvolupament dels debats parlamentaris. Després va realitzar una enquesta entre els alumnes, totalment anònima, per assegurar-se la llibertat en les respostes, i va trobar un terç d'alumnes que van considerar més capacitats per al desenvolupament pacífic i la convivència els animals del zoo que els parlamentaris, encara que un altre terç va fer constar que aquesta aparentment pacífica convivència animal estava intervinguda per tanques i fosses.

El cert és que Pion, el veterà professor alemany, va insistir a fer-los entendre que "han desaparegut els espais públics per a un veritable debat polític. S'avança perillosament cap a una coexistència parlamentària de blocs hermèticament tancats amb projectes incompatibles i posicions inamovibles (...) La pràctica de la negociació s'ha oblidat. Si s'apel·la al diàleg és per oferir a l'altre que es rendeixi o que capituli". Convinguem que el teutó va ser molt optimista. No només perquè s'avança perillosament, sinó perquè la tendència està totalment instal·lada i s'ha fet un pas més que buscar la capitulació, es busca imposant condicions impossibles.

Feijóo comença el curs posant condicions que no pot imposar i que a més són impossibles. La dreta és molt tramposa. Ho va ser, ho és i ho serà. Són els principals seguidors de la premissa que el fi de beneficiar-se sempre justifica els mitjans

Ho veurem tot just arrencar el curs polític. L'oposició de Feijóo se les imposa al Govern. Els líders de partits que governen junts se les imposen entre ells per fer veure que la coalició és impossible, encara que després no es trenqui. Mantenir la tensió s'ha convertit en l'objectiu real de l'acció política. Tensió no resolta i que no es vol resoldre. Tensió com a única fórmula d'acció. Repassin els exemples i veuran com arriben a la mateixa conclusió. Pot semblar entretingut, l'arc argumental de la política i el recorregut dels personatges polítics s'assemblen al ritme trepidant d'una acció audiovisual. El relat està assegurat. Però si partim de la base més real que tota la varietat d'ideologies, plantejaments, estratègies i formacions té per objectiu real representar les diferents maneres de pensar dels ciutadans per negociar les solucions més adequades als problemes reals, llavors sí que veurem com ens allunyem de les dinàmiques del zoo. Els habitants del zoo no han perdut la relació amb els problemes reals: fer-se amb un plàtan, reproduir-se, trobar el millor lloc on ajeure's. Els caps de bandada no es banyeguen només per sortir bé a la foto de National Geographic.

Els polítics actuals fan com si negociessin, però han perdut les nocions de l'art de la negociació. Gairebé tots. Algun queda que entén que per anar a negociar cal portar a la motxilla un carregament de coses a les quals estar disposats a cedir. Quants són conscients d'això? Quants ciutadans que els donen suport? No oblidin que en les posicions més extremes de la dreta hi ha una paraula que brilla més que les altres, la utilitzen fins i tot seus trolls, i és humiliar. Qui considera un triomf humiliar no està fent política.

Feijóo comença el curs posant condicions que no pot imposar i que a més són impossibles. "Renovem el CGPJ si renuncies a nomenar els magistrats del Constitucional que la Constitució t'ordena renovar". L'establiment de condicions inassumibles, il·legals, impossibles, per part del Partit Popular, no busca sinó crear un fals relat que permeti mantenir la tensió, i fer veure que part de la culpa de les anomalies constitucionals és també del PSOE, encara que en realitat només busca estirar el xiclet de la inacceptable situació fins que arribin les pròximes eleccions que pensa guanyar. Atenció, perquè si per tensar aquest arc els calgués acudir a ETA o a la rebel·lió catalana, ho farien. La dreta és molt tramposa. Ho va ser, ho és i ho serà. Són els principals seguidors de la premissa que el fi de beneficiar-se sempre justifica els mitjans. Ho patirem durant tot el curs polític i fins a les eleccions. És l'únic que necessiten.

Feijóo és a la piscina de les enquestes i només pensa a fer-se el mort fins que les urnes el portin a la Moncloa com una ona. No té interès a pactar res ni a donar suport a cap acció necessària en aquesta incertesa en què vivim, ni a millorar cap relació que no li pugui ser estrictament necessària —i d'allà els seus acostaments al PNB. Feijóo no ha de fer res més que posar condicions impossibles que li permetin quedar-se en la meitat de l'escala, esperant, o posar alguna traveta, major o menor, per propiciar la caiguda que busca.

Aquest és el panorama quan afrontem l'hivern més difícil de les últimes dècades. Almenys el magistrat Ortuño portava els alumnes a la Ciutadella però a dos llocs diferents. Jo cada vegada més tinc la sensació de no sortir del zoo. No ens deixen.