Amb l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població del 2023 a les mans, tot apunta que, sent generosos, d’aquí a dues dècades el català serà una llengua relegada a uns reductes territorials concrets.  A les Terres de l’Ebre, l’àrea on més percentatge de població té el català com a llengua habitual, és del 66,8%. O ho era fa cosa d’un parell d’anys. Aquesta és la dada més optimista, i no deixa gaire espai a l’optimisme. A l’AMB, el català és llengua habitual del 24,7% de la població. Les dades confirmen allò que molts ja sabem per intuïció o perquè el nostre dia a dia com a catalanoparlants ho referma: a molts llocs del país, sobretot a la capital i la seva perifèria, el català ja és una anècdota. A molts llocs que fins avui s’havien considerat bastions de la llengua, el català aviat serà una anècdota. 

La preocupació per aquestes dades, que són noves, però que no són cap sorpresa, s’articula políticament des de tots i cadascun dels actors de l’eix ideològic. I l’articulació en qüestió té un punt comú: treure’s les puces de sobre i apuntar un culpable que permeti explicar de manera senzilla com és que hem arribat fins aquí. Els partits desacomplexadament espanyolistes —malgrat que aquí també hi podria incloure el PSC, de moment ens referirem a PP i Vox— assenyalen l’independentisme i el que ells anomenen “la politització de la llengua” com a causa de la situació que pateix el català. De fet, la catalanofòbia que els mena a culpabilitzar qui en realitat és víctima és la mateixa que els fa obviar que la seva posició política i lingüística té un exèrcit, i un poder polític, econòmic, cultural i judicial a favor seu i en contra nostra. Són els de sempre i les seves tècniques discursives són prou velles, conegudes i emmotllades al model clàssic de minorització per a veure-les venir. 

Al PSC han optat per la folklorització de la llengua sense cap voluntat de prendre mesures efectives. Han optat per la cosmètica i el cartró pedra per protegir-se de tot allò que els pugui fer semblar còmplices directes de l’extermini. Ho han fet adherint-se a un Pla Nacional per la Llengua que consisteix a dedicar-hi un 0,08% del pressupost públic i muntant guinguetes per compensar els favors rebuts de part de Radio Primavera Sound. A l’hora de la veritat, la Catalunya dels deu milions que els socialistes promouen activament i el marc ideològic que afavoreixen des de les institucions fa impossible arribar a les actituds individuals i col·lectives que calen per revertir la situació lingüística. La intenció és la de presentar-se com a catalanistes moderats per a marcar distàncies amb PP i Vox després d’haver-s'hi manifestat conjuntament contra els catalans. La realitat, però, és que els socialistes no han pres cap mesura efectiva perquè saber català i comunicar-s’hi sigui un deure dels qui treballen a l’administració pública i de cara el públic —a l’administració o a la privada—, ni cap mesura que garanteixi que la immersió lingüística és aplicada arreu del país. La folklorització lingüística passa perquè emprar la llengua catalana sigui tan inútil per fer vida normal que sembli una situació lògica circumscriure-la als cants i les danses regionals. 

Les mesures que calen són mesures que podrien haver pres els governs de Junts i ERC que han estat al capdamunt de la Generalitat els últims deu anys i que per covardia, per deixadesa, per interès electoral o per ingenuïtat, van triar no prendre. Per contra, durant el procés van normalitzar una visió càndida de l’alliberament nacional basada en uns drets civils universals i desarrelats que, a més a més, normalitzava i premiava ser independentista i castellanoparlant, sense cap reflexió lingüística i nacionalista que hi donés forma. Al final del procés va venir la reculada; una reculada política premeditada que als partits en qüestió els va prendre qualsevol mena de credibilitat per parlar del país d’avui. Per parlar-ne no només en termes lingüístics, ans també en termes del model econòmic que afavoreix la Catalunya dels deu milions dels socialistes, i que juntaires i republicans van contribuir a aixecar i alimentar.

Sobre ERC, els Comuns i la CUP hi plana un monstre: el de l’associació de la catalanitat amb la xenofòbia

Sobre ERC, els Comuns i la CUP hi plana un monstre: el de l’associació de la catalanitat amb la xenofòbia. L'espanyolisme d’esquerres furga les pors i els complexos dels catalans i en té prou de fer-ho amb dos mots: burgesia catalana. Una burgesia que avui ni existeix, ni és catalana, però que fa d’argument per estirar com un xiclet i arribar a conclusions com ara que parlar en català a qui als nostres ulls sembla immigrant és racista, o que a la catalanitat li calen identitats mitjanceres com el xarneguisme per poder reivindicar-se amb orgull. Cadascú des del seu lloc —els Comuns sense circumloquis, ERC amb la Catalunya sencera, la CUP amb la retòrica poètica que aplaudeix l’Eduard Sola— treballa per disfressar de lluita antiracista el que en realitat és submissió lingüística, elogi de la diglòssia i romantització de la substitució lingüística i cultural que patim els catalans. 

A l’altre costat del ventall ideològic, tot plegat se soluciona expulsant els moros i parint més fills. És curiós, en realitat, perquè posar el focus sobre els immigrants i sobre la cultura woke pel que fa a la baixa natalitat, exculpa i redimeix els espanyols. Dimitir de proposar mesures d’integració a la catalanitat a través de la llengua és dimitir de catalanitzar una immigració que, a part de no desaparèixer d’un dia per l’altre, es farà espanyola per manca d’incentius. Però a Aliança saben que han de mantenir el discurs nacional tou i folklòric per poder continuar inflant-se electoralment d’un odi al moro que també interpel·la el votant no independentista. Per poder continuar, doncs, tractant l’espanyol i l’immigrant en dos nivells diferenciats d’estrangeritat. A la pràctica, la seva obsessió xenòfoba també blanqueja la castellanització del país. 

Som a les portes del punt de no retorn: a les portes de veure com el que fins ara hem anomenat país, el que al nostre cap és una nació, es converteix en unes reserves indígenes disperses per un territori administrativament, però ara també culturalment, espanyol. Des de qualsevol lloc de l’eix ideològic, els aparells polítics han buscat la manera de desentendre’s del conflicte lingüístic que dia rere dia entomem amb el cos els qui ens neguem a renunciar a la llengua que parlem. Els qui ens neguem a renunciar a allò que som, vaja. La política no només ha deixat els catalanoparlants a la intempèrie, sinó que també els ha impedit d’oferir cap mena de resistència intel·lectual o actitudinal a una discriminació que o bé pensen que mereixen per indefensió apresa, o bé creuen que n’hi ha prou amb la solució màgica d’un estat per a revertir-la, o bé decideixen que ha començat des que pel carrer es troben amb més musulmans dels que voldrien trobar-se. El mètode ideològic que cada partit empra per treure’s de sobre el conflicte lingüístic —i sucar-hi pa electoralment— és un escull més a la reversió de la conjuntura.