Començar de zero

Barcelona serà la gran prova d’autenticitat d’Aliança Catalana. Només a la capital sabrem si el partit és una relíquia del passat, revestida amb el discurs de moda, o una eina realment política, capaç de fer avançar el país i construir un poder real. Els discursos de Sílvia Orriols al Parlament poden aixecar moltes passions i recollir molts vots. Però si el partit no té capacitat d’entrar a Barcelona sense abaixar el llistó, si no es veu en cor de repetir l’audàcia de Ripoll, se li veurà el llautó. Li passarà com li va passar a CiU després del 9N, o a ERC després del 155, quan La Vanguardia volia que Oriol Junqueras fos el nou Virrei.

Barcelona és l’epicentre de l’ocupació i se’n riu de les frivolitats i dels trucs retòrics dels perdedors. Primàries va ser un èxit dins del seu fracàs perquè va tenir la generositat de no anar a prendre vots a Convergència, ni es va deixar portar per la febre feminista de l’esquerra. Un dia, el Jordi Graupera va fer un discurs massa apassionat contra la corrupció i tots els que l’ajudàvem vam fer veure que no el sentíem. A Barcelona, s’ha de començar de zero, molt més de zero del que Orriols va haver de començar a Ripoll. S’ha d’anar al moll de l’os de la història de l’Eixample i canviar els termes del debat sense esperar que t’aplaudeixin el primer dia.

Hem esgotat el marge que la Renaixença cultural ens va donar per fer veure que podíem fer política. Hem necessitat 150 anys, dues dictadures, una guerra civil i tres cops d’Estat, per normalitzar que els catalans sàpiguen llegir i escriure en la seva llengua —i per tant pensar. L’èxit de Pujol és que, avui, fins i tot el millor columnista de l’ABC ha de mantenir una columna en català per poder ser algú al país. Hi ha moltes proves que la Renaixença cultural ja ha fet la seva feina. Una de les més divertides és que les carmanyoles de macarrons estovats —amb salsa rojigualda— que Jordi Amat treu per legitimar el franquisme sociològic ja no estan escrites en castellà.

Si CiU m’hagués fet cas l’any 2000, quan vaig advertir que el catalanisme estava acabat i Amat es preparava per escriure Las voces del diálogo, ens hauria anat millor. Llavors ja es veia que necessitàvem una Renaixença política, que deixés les metàfores pels cantants i els escriptors. Ara es veu més clar perquè el procés i la tecnologia han omplert Catalunya d’editorials independents i jo mateix puc viure sense dependre de cap institució autonòmica. Ara el que necessitem són polítics que portin el país a Barcelona, com van fer Gaudí i Verdaguer amb la cultura, i que ho facin amb aquest punt de fanatisme que cal per sobreviure als canvis d’època.

A Barcelona, el candidat d’Aliança ha de fer sentir la història de la ciutat amb la mateixa força que Orriols ha fet sentir la del país

Si Aliança renuncia a presentar-se a Madrid, però té una doble vara de mesurar a Barcelona i a Ripoll, els discursos d’Orriols perdran la seva màgia. Adaptar-se als esquemes barcelonins, sense anar a Madrid, serà com fer pujolisme en petit: convertirà les intervencions de l’alcaldessa en un concurs de Jocs Florals. A Barcelona, el candidat d’Aliança ha de fer sentir la història de la ciutat amb la mateixa força que Orriols ha fet sentir la del país. Altrament, val més no presentar-s'hi. Fins ara Orriols se n’ha sortit perquè no ha volgut ser més llesta que els votants, que és el que ha passat a tots els polítics del país, inclòs a Graupera quan es va sentir desesperat. Per desgràcia, els globus sonda que circulen pels diaris no prometen res de bo.

Barcelona imposa respecte, però la classe dirigent que governa la ciutat està espiritualment enfonsada. Els discursos de la culpa que van servir per mantenir Europa subjugada al comunisme i als Estats Units, a Barcelona els ha imposat la cultura castellana —per això El País i La Vanguardia necessiten cada cop més catalans per escampar la confusió. El trumpisme passarà, però els problemes que ha servit per denunciar s’hauran de resoldre tard o d’hora. N’hi ha prou de mirar cap a França, que ha estat el focus principal de propaganda de la Guerra Freda, per entendre com acabarà Espanya, si la llengua catalana no és capaç d’articular una idea pròpia del país i del poder.

Aquesta és la feina que cal fer, i tant se val si triguem un segle perquè no en tenim cap de millor. Alemanya i Itàlia, igual que Catalunya, també hauran de començar de zero, com ho van fer Polònia o Hongria, després de la caiguda del mur de Berlín. Quan mires de fer net, al principi és difícil, i els zombis riuen mentre es van bullint al bany Maria. En lloc de bunqueritzar-se i fer tants càlculs, Orriols i el seu entorn haurien obrir-se a la saba nova, engrescar els catalans que han marxat a l’exili, i refer les xarxes de talent que va trencar el 155. L’important és engegar una discussió paral·lela sobre Barcelona que impliqui el país i abordi els seus problemes des de la concreció –i la fondària– que dona la catalanitat.

Si Aliança s’equivoca amb un candidat o té problemes per manca d’experiència, no ho pagarà tan car com si traeix l’esperit rupturista que li ha donat una oportunitat. Barcelona és una obra del país. Feia temps que no hi havia una ocasió tan clara de començar a demostrar-ho sense patir pels resultats electorals. Totes les concessions que es facin ara, al màrqueting o a la moderació, les arrossegarem durant dècades igual que vam arrossegar les de la Transició, però en un context més negatiu. És normal, però també és perillós, que t’agafi por de perdre quan encara no has guanyat. Si Orriols vol portar l’abstenció a les urnes, ha de disputar els símbols a les elits barcelonines amb el mateix coratge que ha demostrat contra el rei del Marroc.

En una època de confusió i de tremolor de cames, la claredat que el coratge dona a la gent intel·ligent, ho és quasi tot.