Dilluns passat es va produir a Barcelona un acte politicocultural d’allò més curiós. Es van aplegar, a l’Espai Línia, al carrer Girona, Josep Rull, president del Parlament, dirigent de Junts i exconvergent, i Oriol Junqueras, líder d’ERC. L’excusa va ser el llibre del diputat republicà i periodista Francesc-Marc Álvaro, El franquisme en temps de Trump, també present. L’acte el va conduir amb bon pols la directora de l'Ara, Esther Vera. El pessebre, dit amb tot el respecte, feia patxoca. I, com dèiem, era d’allò més curiós i completament inimaginable en altres contrades. Podem dir que les figures allí reunides eren una mena de síntesi de la centralitat sobiranista. Hi havia l’esquerra de la dreta i la dreta de l’esquerra, si em perdonen la simplificació de casinet. Va ser tot un èxit i hi va haver gent que es va quedar dreta.

L’assaig d’Álvaro prova de fer l’anatomia de l’ascens de Vox i n’explora les connexions amb el trumpisme. Un llibre no sols actual, sinó del tot recomanable per a qui vulgui saber què (ens) està passant. Tanmateix, el diàleg entre els quatre protagonistes, convocats per l’associació Acció Catalana, que anima l’exconvergent i ara diputat per ERC Carles Campuzano, va anar derivant a mesura que queien els minuts cap a una reflexió sobre Catalunya i el seu futur. De la gairebé hora i mitja que va durar la trobada, en ressaltaria la sintonia exhibida entre Rull i Junqueras —el republicà es va arribar a declarar “rullista” (és a dir, afecte i partidari de Rull)—, que contrasta amb l’animadversió malaltissa que contamina les relacions entre Junts i ERC. També va ressonar a la sala la coça que Junqueras va decidir clavar a la canyella de Gabriel Rufián i els seus esforços per, com si fos Òscar Camps, salvar l’esquerra espanyola (i Pedro Sánchez) del desastre anunciat: “Jo vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau fos cap de llista de l’esquerra espanyola”. Dies abans, Junqueras havia deixat perfectament aclarit que no li fa por que Rufián abandoni ERC. A aquestes altures, però, la incògnita en aquest assumpte és una altra de distinta: gosarà Junqueras despatxar Rufián o no gosarà? El de Santa Coloma ha programat un acte amb la podemita Irene Montero a Barcelona el pròxim dimarts, un aquelarre que ve a ser la continuació del que ja va fer amb Emilio Delgado, de Más Madrid, al febrer.

I si, malgrat els nostres esforços —que obligatòriament haurien de ser molt poderosos, titànics—, la majoria decideix no sumar-s’hi, a aquest consens catalanista? Què coi farem aleshores?

Deia que la conversa va desplaçar-se de Vox i la ultradreta cap a la situació catalana actual. Aquí tots van coincidir, després de les tradicionals lloances a Paco Candel, Jordi Pujol, el PSUC, etcètera, en la necessitat de reforçar el consens catalanista i democràtic. Cal un “aggiornamento”, va sintetitzar Rull. Una reelaboració actualitzada d’aquell “un sol poble” de la Transició. Entre altres motius, perquè Catalunya no té altra via per sobreviure que “fabricar catalans” amb més ímpetu i eficàcia que mai, atès que hem passat dels 6 milions de ciutadans que tenia el Principat als anys vuitanta als aproximadament 8,2 actuals, que continuen augmentant. Refresquem algunes dades: segons l’Institut Nacional d’Estadística espanyol, el 47% dels residents a Catalunya d’entre 26 i 49 anys van néixer a l’estranger, és a dir, fora de les fronteres de l’Estat. En el conjunt de la població, aquesta proporció és del 25,8%. Cal sumar-hi, és clar, els que han arribat a Catalunya provinents d’altres comunitats autònomes.

Van coincidir els quatre protagonistes de l’acte, dèiem, que cal bastir un nou consens democràtic i catalanista prou robust per atraure els nouvinguts. Prou prometedor perquè s’hi apuntin, perquè vulguin formar part d’aquest “nosaltres” que és la catalanitat democràtica. I aquí la conversa va quedar com suspesa en l’aire; es va anar fonent a poc a poc. No van continuar estirant més el fil. Mentrestant, jo mateix —i potser altres dels presents a la sala del carrer Girona— em preguntava: i com es fa això? Com ens ho farem, tal com està avui el país, per convèncer, per seduir, tantes persones, per incorporar-les?

La immigració espanyola dels anys seixanta i setanta, o la major part, de seguida s’adonava que sumar-se a Catalunya, fer-se d’aquest club, valia la pena. Ràpidament, van concloure que allò de què se’ls convidava a formar part era important i atraient. Que els convenia pujar al carro. Que, per exemple, era una bona idea aprendre català i, sobretot, que els seus fills l’aprenguessin. Que aquell “un sol poble” era una proposta estimulant i prometedora. Que era un futur assolible i positiu. Però ara les coses són molt diferents. No són tan clares com abans: són molt més difícils i costerudes. ¿Com ens ho farem per convèncer l’Omar o la Yasmin, o el Carlos Eduardo i l’Esmeralda, que acaben d’arribar al país, que s’hi sumin sense reticències ni complexos? Com podem fer que sentin, que vegin, que fer-se catalans compensa l’esforç, que paga la pena? Què els podem oferir si amb el castellà es pot anar a tot arreu? Què els podem prometre quan els vaticinis de prosperitat són dubtosos i l’ascensor social resta avariat? Què passa si, un cop ponderades totes les circumstàncies, no ho veuen clar? I si, malgrat els nostres esforços —que obligatòriament haurien de ser molt poderosos, titànics—, la majoria decideix no sumar-s’hi, a aquest consens catalanista? Conclou que no els compensa o que no els atrau i opta per girar-s’hi d’esquena o, fins i tot, rebutjar-lo? Què coi farem aleshores?