Avui, una persona que feia uns mesos que no veia, m’ha saludat. “Com estàs?”, una pregunta que sembla trivial i inconseqüent. La meva resposta a aquesta pregunta fa temps que és molt semblant, “Bé, bé, però molt enfeinada”, la qual cosa és certa, tot i que sigui una resposta molt previsible. Avui, però, la mateixa pregunta, aparentment de cortesia, m’ha donat voltes al cap una bona estona després d’haver-nos acomiadat. La veritat és que la meva vida, la nostra vida, està tan plena d’activitats, que sembla que tot just tenim temps de sentir, però rarament tenim temps de parar una estona i pensar en com ens sentim.
És obvi que tots tenim unes circumstàncies professionals i familiars que determinen les nostres accions i agenda diària. Quan ets jove, la vida personal està molt ben delimitada per l’escola o institut i la xarxa social del voltant, però a mesura que ens anem fent grans, adquirim més i més responsabilitats a molts nivells diferents i, a més de la feina, la nostra xarxa social esdevé un munt de xarxes socials que no sempre estan connectades. Les exigències sobre el nostre temps s'incrementen i ja no dominem el nostre temps ni a què el dediquem. La nostra vida personal es va limitant, perquè cada vegada necessitem més temps addicional per a dedicar-lo a les responsabilitats, i el nostre benestar personal sol passar a un segon terme. Això és particularment cert quan tens fills, ja que passen a ser una prioritat que no és negociable. La nostra vida gira al voltant de les agendes dels nostres fills i les estones que ens dediquem solen ser infreqüents i esgarrapades a l’agenda.
Per això és tan important que ens puguem plantar, ni que sigui uns segons, per pensar com ens sentim, més enllà de la resposta òbvia, hi ha tot un món de sensacions i percepcions que ens esperen. Avui, sortint de la universitat al migdia, he decidit anar caminant una estona. El dia era tan agradable! La vorera, que normalment és grisa, reverberava amb llum daurada i l’aire era càlid i suau. Les últimes pluges fan que hi hagi una mica de verd sobresortint aquí i allà. M’he posat les ulleres de sol i he tancat els ulls mentre aixecava el rostre cap al sol, com un gira-sol. He respirat fondo, res no em feia mal. Estava sencera, em sentia àgil... haguera saltironat i tot... uns instants per notar que el sol llueix i avui és primavera. Un tastet de cel. He continuat el meu camí, però amb un altre ritme. La vida continua demanant que fem les tasques que tenim apuntades a l’agenda, però he gaudit d’uns efímers moments de felicitat amagada.
Si el temps és el Déu que governa el nostre món, el benestar és un raig de llum, el Déu de les petites coses
Unes hores més tard, al mig de la ciutat, envoltada de gent que celebra l’inici del cap de setmana, m’he assegut en un bar i m’he dedicat a sentir les veus de la gent, la música de fons, i he assaborit una sensació breu de llibertat, la de saber que només em restava obrir l’ordinador i, davant de la pantalla en blanc, escriure l’article que esteu llegint en aquests moments. Somreia sola, mentre pensava que és estrany sentir-se lliure quan el que fas és encarar una tasca encomanada, sense cap altra pressa. Un somni. Curts moments de felicitat interior.
Més tard, ens trobarem amb les amigues de l’institut i anirem a sopar plegades. La gran sort de conèixer-nos quan encara érem tan joves que no sabíem què volíem fer amb la nostra vida ni què ens esperava! Tan joves que els nostres plans de futur eren difusos, i només vivíem el dia a dia. Però ara, després de tants anys, quan mirem els nostres rostres, veiem els quadres marcats per les diferents vivències dels anys viscuts, i encara ens retrobem en les pinzellades nítides i intenses del que érem, allí a la primera capa del llenç, aquella que tenim soterrada, però que reflecteix la nostra personalitat en un moment en què tot estava encara per fer i tot per descobrir. I riurem, i cantarem, i tornarem a ser joves i sense preocupacions, ni que només sigui per uns instants, en els quals no ens caldrà aparentar ni fer veure que som el que no som, perquè totes sabem què ens fa riure i què, plorar. Un sospir. Breus moments de felicitat retrobada.
Així que si ara em pregunten de nou “Com estàs?”, probablement respondré “Bé, bé, però molt enfeinada”, amb un somriure. Si el temps és el Déu que governa el nostre món, el benestar és un raig de llum, el Déu de les petites coses.