Els que varen néixer amb cognoms amnistiats de per vida són els mateixos que cada dia s’autodeterminen en exclusiva sota banderes de gavines o gallines i neguen a qualsevol nació veïna el seu propi dret d’autodeterminació. Els que reparteixen —com a dolç comiat dels seus governs ominosos— caramels d’indult als seus amics amb vocació i pràctica de frau fiscal, s’ajunten amb la cinquantena de militars jubilats que criden l’exèrcit a destituir Pedro Sánchez. Sobre el contingut del seu manifest, incitant a la rebel·lió, l’advocat Gonzalo Boye ens fa saber que el Codi Penal no li és aliè. En aquests casos, però, com en tants d’altres, la llei es fa la distreta i s’hi posa de perfil. Res no resumeix millor la invitació al colpisme que la frase d'Aznar: "Qui pugui fer, que faci", sabent perfectament que els costos d’actuar i de fer són ben diferents segons qui és el que actua i el que fa.

Acabada la campanya electoral amb la falsa proximitat dels candidats a escó i la gent de carrers i mercats, es fa palès que la confiança escadussera dels polítics en els activistes s’estén a tota la ciutadania amb dret de vot. I amb fonament, perquè, quina tasca ha fet l’enèsim govern "més progressista de la història" perquè la gent jove pugui pensar lliure de coaccions i llocs comuns? A quants instituts i escoles s’ha procurat educar en democràcia per explicar la història vertadera de la Pell de Brau, sense ometre ni les dictadures ni el feixisme? Perquè es vegi en el quadre de Gernika molt més que el geni del Picasso roig i republicà: s’hi trobi una crueltat molt propera, una sublevació del privilegi i, enfront, el sofriment i la mort del poble basc que s’escampa arreu amb violència en una guerra de la qual massa joves i noies amb prou feines n’han sentit a parlar. Sols si a l’escola s’ensenya i es practica cada dia viure en democràcia, sense assetjaments, ni màgies impartides, ni privilegis de casta, es podria confiar que els que voten per primera vegada no vulguin fer-ho per corruptes, ignorants i feixistes malcarats. Poc poden ajudar mares, pares i avis de qualsevol edat si no són conscients que la democràcia no sols s’atura a la porta de les indústries... també a l’entrada de moltes institucions sindicals i polítiques i de les llars (on colpeja i mata la violència de gènere).

Els costos d’actuar i de fer són ben diferents segons qui és el que actua i el que fa

Es preguntava la periodista i escriptora Rosa Maria Artal aquesta mateixa setmana d’investidura si amb la nova legislatura els agressors tornaran a quedar impunes i si continuarà l'atrinxerament del PP amb la justícia... I continuava interrogant-se sobre la televisió pública, i si no és ja hora de fer en política nacional informació independent a l'alçada d'altres seccions menys compromeses. Una bona eina per aconseguir-ho serà potser posar un punt final "a les subvencions extretes dels impostos dels ciutadans que van a mitjans que manipulen".

"Qui pugui fer, que faci" repeteixen ara des de Vox fins als més sectaris del PP, paraules que arriben a fer-se seves fins i tot gerros xinesos del PSOE que havien portat jaqueta de pana. La consigna s’obeeix fins i tot al Congreso, on algú proclama el seu amor per la fruita en la covardia de l’insult disfressat de fatxenderia. I tots els carrinclons ultramuntans es troben als carrers, perquè el poder és seu i no hi renuncien. Menys que ningú el Borbó, que el dia abans no amagava el seu enuig arrufant les celles com en un 3 d’octubre.

Javier Gallego escrivia que aquest colpisme de la ultradreta està tan integrat en la societat com la premsa de la mentida i la paella dels diumenges. I ja ens sembla fins i tot raonable que els jutges es molestin i s’esverin si es menciona la paraula lawfare, o que la policia dels "compañeros" es pugui trobar a un costat i altre de les tanques. Tot plegat és la materialització de les clavegueres i tres exèrcits ben avinguts que van a l’una