El dimarts 6 d'octubre l'Estat va parlar tres vegades sobre la mateixa llei i cada vegada va dir una cosa diferent. Primer ho va fer el Ple del Constitucional, que va estimar el recurs d'empara de Dolors Bassa, va anul·lar les interlocutòries del Suprem d'1 de juliol i 30 de setembre de 2024 i va ordenar a la Sala Penal declarar amnistiada la malversació. El propòsit d'enriquiment personal que la llei exclou, diu el Tribunal, és "un concepte autònom, no identificable amb la noció d'enriquiment que és inherent a tot delicte de malversació", i el que va fer el Suprem va ser "una interpretació extensiva de l'excepció, aliena al seu genuí sentit i finalitat". Minuts després, el jutge Llarena deixava sense efecte les ordres de detenció contra el president Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig amb una interlocutòria en la qual es cuida molt d'advertir que no declara aplicable l'amnistia; és com qui obre la porta però deixa dit que no ha convidat ningú. Després del Consell de Ministres, Pedro Sánchez va comparèixer a la Moncloa per explicar que allò no ho van fer "per cap líder, sinó per la convivència", en concret pensant en "la convivència entre catalans". Feijóo, des del seu compte de X, ho va resumir a la seva manera: "un altre engany més de Sánchez".
La sentència del Constitucional ja es coneix i el jutge Llarena ens ha donat trasllat perquè diguem si la seva doctrina arriba al president, a Comín i a Puig. Després haurà de decidir si conclou el sumari i l'eleva a la Sala Penal, que serà la que apliqui l'amnistia als tres exiliats. Ho complirem dins del termini concedit, encara que té la seva gràcia que la primera decisió del Suprem favorable al president en nou anys arribés minuts després de la decisió tantes vegades promesa i dilatada, sense cap justificació per part del Constitucional. En tot cas, el que m'interessa avui és el que van dir els altres dos, perquè cadascun encerta en una paraula i cap explica la història sencera.
Feijóo encerta en la paraula engany i s'equivoca de víctima. Als independentistes no els va enganyar ningú, perquè mai el van creure, i als votants del PP tampoc, perquè mai el van votar. En plena campanya de juliol del 2023 Sánchez va explicar a La Sexta que el que demanava l'independentisme era l'amnistia, "una cosa que, per descomptat, aquest govern no acceptarà", i va afegir que "no entra dins de la Constitució espanyola". Ho havia dit ja el novembre del 2022 i també el 2019, en plena campanya electoral, i el seu Ministeri de Justícia ho havia deixat per escrit el 2021. Milions de persones el van votar el 23 de juliol amb aquesta promesa a la butxaca i quatre mesos després el van veure investit gràcies a un acord signat a Brussel·les que comprometia una llei d'amnistia. Els enganyats van ser els seus. I ara, a set setmanes del 29N, els demana una altra vegada el vot presentant-los, com a obra pròpia, el que fa tres anys els jurava que era inconstitucional i que no succeiria.
Els coloms volen cap on els manen. Però m'agrada deixar constància de qui deia què quan dir-ho costava alguna cosa i, sobretot, constància dels qui s'han mogut de la seva posició i els qui mai ho hem fet
Recordo bé aquell setembre de 2023, perquè els coloms missatgers de Sánchez m'explicaven amb molt convenciment i paciència que una amnistia era impossible. Són els mateixos que avui, amb idèntica paciència, li justifiquen l'injustificable, començant per convertir en victòria de la convivència una llei que, a ells, des de la ignorància i aferrats al guió monclovita, els semblava impensable. No els guardo rancor; els coloms volen cap a on els manen. Però m'agrada deixar constància de qui deia què quan dir-ho costava alguna cosa i, sobretot, constància dels qui s'ha mogut de la seva posició i els qui mai ho hem fet.
La Moncloa omet un detall cada vegada que s'atribueix la llei, i no és petit. La norma que el Constitucional acaba d'aplicar contra el Suprem, i que la Gran Sala del TJUE va declarar el 16 de juliol conforme al dret de la Unió, no és la que el PSOE va portar al ple del Congrés. El 30 de gener de 2024 Junts va votar en contra d'aquell text, que va caure per 171 vots a favor i 179 en contra i va tornar a la Comissió de Justícia. La raó era senzilla per a qui conegués aquells jutges: deixava el terrorisme i la traïció en mans del Codi penal espanyol en el moment en què García-Castellón, de la mà d'una Fiscalia que ja sabem de qui depèn, treballava per convertir el Tsunami Democràtic en una organització terrorista. A Madrid, aquesta votació es va presentar com un caprici de Waterloo. Cinc setmanes després, el text va tornar amb el terrorisme definit per la Directiva (UE) 2017/541 i limitat als actes que haguessin causat de forma intencionada greus violacions de drets humans, que és el que avui diu l'article 2 c) de la Llei Orgànica 1/2024. Al PSOE, a ERC i a Sumar els valia qualsevol llei que els assegurés la investidura. Als qui havíem de defensar-la davant el Suprem no ens en valia qualsevol i, per això, la redacció que ha resistit al Suprem, al Constitucional i a Luxemburg és la de Junts, el mateix partit que va presentar, a la pràctica, una autèntica moció de censura a Sánchez i que és l'únic que sempre ha sabut mantenir la posició, al preu que sigui.
Aquesta diferència entre una llei qualsevol i la llei que funciona té a veure amb una cosa que a Espanya es confon intencionadament: la diferència entre perdonar i amnistiar. Sánchez ja va exercir una vegada la gràcia amb els presos polítics i val la pena rellegir el que va signar. El Reial Decret 456/2021, del 22 de juny, va indultar Dolors Bassa de "la pena privativa de llibertat pendent de compliment, a condició que no torni a cometre delicte greu en el termini de tres anys". La inhabilitació va quedar on era, i amb aquesta la condemna i la condició de qui surt de la presó a prova, sentint que devia un favor. Això és un indult, una gràcia del govern a qui considera culpable, sobre una pena que continua existint. La Llei de 18 de juny de 1870, que és la que encara regula l'indult a Espanya, exclou a més de forma expressa els processats que no han estat condemnats per sentència ferma i els que no estan a disposició del tribunal sentenciador, de manera que per aquest camí el president, Comín i Puig no haurien sortit mai de Waterloo. I l'article 62 i) de la Constitució prohibeix els indults generals. D'altra banda, l'amnistia l'aproven les Corts per llei orgànica i no perdona ningú, perquè el que diu és que aquells fets no haurien d'haver arribat a un jutjat, i la mateixa llei adverteix en el seu preàmbul que és "erroni raonar sobre l'indult i l'amnistia com a figures la diferència de les quals és merament quantitativa". El que el Constitucional va ordenar el 6 d'octubre per a la malversació de Bassa és el que l'indult del 2021 mai va voler fer.
La paraula "convivència" no és innocent en boca de Sánchez. És el vocabulari de l'indult, el d'un poder magnànim que pacifica uns súbdits revoltats, i descriu un problema que no hauria hagut d'existir per no haver de parlar del que existeix
Per això, la paraula "convivència" no és innocent en boca de Sánchez. És el vocabulari de l'indult, el d'un poder magnànim que pacifica uns súbdits revoltats, i descriu un problema que no hauria hagut d'existir —la judicialització de la política— per no haver de parlar del que existeix. Els catalans no necessitaven que la Moncloa els ensenyés a conviure. El conflicte era, i continua sent, entre una majoria del Parlament que va votar el que va votar i un Estat que va respondre amb el Codi penal, Pegasus, persecucions selectives, una Fiscalia en mans de l'avui condemnat García Ortiz i nou anys d'euroordres, i això no s'arregla amb un eslògan de campanya sobre la concòrdia.
Quan la Sala Penal apliqui l'amnistia als tres exiliats i la inhabilitació deixi de pesar sobre els qui l'arrosseguen, la fase judicial haurà acabat i estarem on érem l'octubre del 2017, amb un conflicte polític per resoldre. Ho vaig escriure fa unes setmanes i no ho repetiré. Afegeixo només que per a això cal voluntat i capacitat polítiques, i que no en trobo cap de les dues en un govern espanyol que legisla per decret al ritme de la imatge de la setmana i que converteix cada derrota judicial de l'Estat en un mèrit propi. Això té un nom, populisme progressista, i consisteix a gestionar l'emoció del dia i deixar el problema per a la legislatura següent. Un conflicte com aquest no es tanca així, i qui s'assegui a resoldre'l haurà de saber amb qui es va negociar la llei que va funcionar.
Els coloms ja estaran assajant el missatge següent. Els suggereixo que comencin per aprendre la lliçó que se'ls va donar el 30 de gener de 2024.