No hi ha prou adjectius al diccionari per definir el capteniment d’allò més incompetent de la classe política de Catalunya, de tots els que la integren sense excepció. De fet, la llista podria ser interminable, però un de sol és suficient per entendre com són, i sobretot com es comporten, els polítics nostrats que cada dia que passa fan avergonyir més els catalans per la incapacitat manifesta a l’hora de conduir un país que en aquests moments, gràcies a la seva ineptitud i desídia, va a la deriva.
L’últim exemple que els ha deixat tots en evidència és el pacte que ha assolit el lehendakari Imanol Pradales amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per tal que el País Basc participi en la gestió dels seus aeroports mitjançant la creació d’un nou organisme en què estaran representades les dues administracions. Catalunya fa anys i panys que hi va al darrere i ara com ara no ha aconseguit res de res. És un cas d’aquells que corrobora la sempiterna incapacitat negociadora dels catalans a Madrid [vegeu ElNacional.cat del 24-2-2026], siguin del color polític que siguin —abans CiU i ara JxCat i ERC—; mentre que els bascos, en canvi, de la mà del PNB, sense fer soroll, se surten sempre amb la seva (i segurament ho faran també amb la cessió del Guernica de Picasso al Guggenheim de Bilbao, ni que sigui temporalment). Fa temps que es parla que Catalunya vol gestionar els seus aeroports. Que també ho volgués Euskadi, no se n’havia sentit parlar mai. Malgrat això, el resultat és que Euskadi ho té i Catalunya no.
El que té el País Basc, tanmateix, és l’acord polític, que, tot i que és molt, no ho és tot, perquè ara el que serà complicat serà dur-lo a la pràctica. El gestor aeroportuari espanyol, AENA (Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea), que és qui realment talla el bacallà en aquest món, ja ha dit que no pensa permetre que l’ens públic que controla tot el pastís n’hagi de compartir un tros, per petit que sigui, amb algú altre. Això vol dir que no només s’oposa frontalment al pacte, sinó que mourà cel i terra i el combatrà perquè no es pugui aplicar de cap manera. AENA és la millor mostra de la casta funcionarial que realment mana a l’Estat espanyol i, d’acord amb la seva filosofia, ja va ser qui va rebutjar també la transferència de la gestió dels aeroports catalans a la Generalitat que preveia la reforma de l’Estatut que va sortir del Parlament el 2005. I no hi ha dubte que va aconseguir frenar-la, perquè Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero —aleshores cap de l’oposició a Catalunya i líder de CiU i president del govern espanyol i líder del PSOE, respectivament— se la van carregar a la reunió que van mantenir a la Moncloa el 2006 per desencallar l’aprovació final del nou Estatut per les Corts espanyoles.
Tot i així, pot ser que fins i tot aquesta vegada el País Basc se’n surti allà on Catalunya va ensopegar. El que és segur és que Catalunya ha fracassat sempre en tots els intents, l’últim dels quals l’acord assolit entre ERC i el PSC per a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat que preveia la creació d’una autoritat aeroportuària catalana que fes possible la participació del Govern català en la governança dels aeroports catalans. El mateix que ha obtingut Euskadi, però amb la diferència que aquí fa temps —no és d’ara— que Maurici Lucena, president d’AENA, descarta taxativament qualsevol mena de cessió, per molt que des de l’entorn de Salvador Illa s’intenti treure pit i es digui que s’està treballant en la qüestió. Sort que tots dos són del mateix partit i que el partit que governa a Espanya i a Catalunya és el mateix, que, si no, ves a saber quina seria la reacció. O potser el problema és justament aquest, que els que governen aquí i allà són els mateixos i els d’aquí tenen allò que se’n diu obediència deguda als d’allà.
El PSC ha fracassat estrepitosament també en el que havia de ser la insígnia de la seva obra de govern: la gestió
El cas és que es nota molt que el PSC va a remolc del camí que li marca el PSOE. I no és tan sols que el PNB li hagi passat la mà per la cara —com l'hi havia passat històricament a CiU— ara en l’assumpte de la gestió dels aeroports, és que, com que depèn absolutament en tot del PSOE —a aquestes alçades del partit tothom sap que el PSC no és més que la marca del PSOE a Catalunya—, no pot complir cap dels compromisos adquirits sobre l’oficialitat del català a Europa, la transferència de les competències en immigració, el traspàs de Rodalies, la cessió del 100% de l’IRPF o la gestió dels aeroports catalans. Però no solament això, és que el PSC ha fracassat estrepitosament també en el que havia de ser la insígnia de la seva obra de govern: la gestió. N’hi ha prou de veure el desgavell de Rodalies o la incapacitat per fer front a l’augment exponencial del trànsit a l’autopista AP-7 des que es va alliberar el peatge o les vagues de metges i de mestres.
A més a més, el PSC també ha estat incapaç de revertir, ara que governa, polítiques que criticava severament quan era a l’oposició. Una de les més clamoroses és la pressió fiscal que suporten els ciutadans de Catalunya, que és la més elevada de tot l’Estat espanyol. Els catalans són els que tenen el tipus de l’IRPF més alt i els que paguen més per un impost de successions que la major part d’autonomies ha eliminat. Però l’equip de Salvador Illa, amb Alícia Romero, la consellera d’Economia, al capdavant —que se suposa que és l’espavilada de la colla—, no vol ni sentir a parlar de rebaixar impostos i s’estima més mantenir un nivell impositiu que en molts casos és un ofec per a moltes famílies. I a sobre ha coincidit que el 2025 la inversió estrangera a Catalunya va caure un 14% respecte de l’any anterior. Tot plegat situa un primer balanç provisional d’aquests encara no dos anys de govern del PSC en un suspens sense pal·liatius.
Mentre l’home vol tornar a la lluna, a Catalunya fa temps que n’hi ha que hi viuen, a la lluna, però, com assenyala la dita popular, a la de València, que és tant com dir que hom està fora de la realitat i que és, si fa no fa, el que li passa a la classe política catalana. Una colla d’incompetents.