Per a iniciar la tramitació necessitem lo pressupost, una fotocòpia del DNI i que ens retornes emplenats los següents documents: les dues declaracions responsables adjuntes (la de les persones físiques i la dels contractes menors per a persones jurídiques), la declaració responsable a efectes de notificació, la declaració responsable d'empreses i entitats, i tindre clar si l'activitat en qüestió està o no exempta d'IVA o IRPF. Igualment, cal que signes l'annex B —sobre contractes sense accés a dades de caràcter personal— i la sol·licitud de transferència bancària. Este últim document s'ha de complementar i anar firmat i segellat pel banc. També és necessari lo certificat de titularitat bancària. Finalment, has de retornar omplert lo formulari CAE, Coordinació d'Activitats Empresarials, i a l'apartat de riscos derivats de l'activitat a desenvolupar, marcar l'opció que diu que no es generen riscos que poden afectar altres persones treballadores.

Això, xiquets, és lo contingut d'un email que he rebut fa poc, però ben bé podria trobar-se a la bústia d'entrada de qualsevol persona que cotitze al règims d'autònoms i que vulga tindre tractes amb l'Administració. És tot lo que em demanen per a poder emetre i cobrar una factura de 200 euros bruts (que bons són de guanyar, però convindrem que no mos traurà de pobres). Avui en dia, tractar amb un organisme públic ha esdevingut una odissea, per no dir un drama, i significa una pèrdua de temps enorme, temps que no pots invertir en la teua faena real. Acaba sent més feixuc fer la factura i preparar la documentació que portar a terme l'activitat en si. Se suposa que tot este embolic és per a garantir la transparència en l'ús dels diners que són de tothom, però l'únic que s'aconseguix és alentir el procediment, desincentivar els clients i castigar els petits autònoms amb una paperassa ingent, com si a part del nostre ofici haguéssem de ser informàtics o legisladors. Temptats estem de vegades d'apujar el preu final per a afegir-hi una partida extra dels honoraris en concepte de gestoria.

Lo cansament mental i la ràbia apareixen no només pel temps de vida que perds i no torna sinó també perquè sembla que cada vegada hages de demostrar que mereixes cobrar

Lo cansament mental i la ràbia apareixen no només pel temps de vida que perds i no torna sinó també perquè sembla que cada vegada hages de demostrar que mereixes cobrar, com si un escàner t'estigués fiscalitzant contínuament, amb aquella llumeta roja amunt i avall del teu cos, intentant trobar una petita excusa o escletxa per a poder-te dir: "ho sento, però vostè no reunix los requisits". A més, sovint te trobes que cada client opera amb la seua plataforma digital pròpia o sistema diferent i tu te les has de conèixer totes, que quan ja semblava que te n'havies adeprés lo funcionament, va i t'ho canvien. Si has aconseguit superar totes les tanques i arribar fins aquí, aleshores emets la factura electrònica i —oh, sorpresa!— te la retornen perquè al concepte hi sobra una paraula o perquè hi manca afegir lo número d'expedient i llavors, torna a començar. De vegades t'entra el dubte de si tot això no ho fan expressament perquè et rendisques abans i, així, un aspirant menys.

Ja em sap greu, però esta setmana no puc estendre'm més en l'article, m'acaba d'arribar una nova proposta de contractació i em demanen: donar-me d'alta com a proveïdora, l'annex de protecció de dades i deure de confidencialitat, lo formulari de consentiment per a la captació, reproducció i publicació de la imatge, un certificat d'Hisenda, l'epígraf, i el model 036. Ah, i també l'informe d'estar al corrent de pagaments i obligacions amb la Seguretat Social, que a tu no et poden contractar si t'has endarrerit un dia en pagar la quota, però ells sí que poden trigar mesos a pagar-te la faena ja feta. I, mentrestant, anar assumint impostos de factures no cobrades. Encara sort d'algun funcionari que, de tant en tant i davant l'allau de requeriments, s'apiada de tu i et dona un copet de mà.

Després de tot este reguitzell de clàusules i condicions, segur que sobre la marxa aniran sorgint nous imprevistos en esta carrera d'obstacles en què s'ha convertit intentar guanyar-se dignament la vida com a treballador per compte propi. I tot això davant la incomprensió de l'assalariat convencional que cada final de mes veu com al seu compte corrent l'hi ingressen la nòmina, un sistema vàlid i just —lo de cotitzar al règim general—, però que dista molt de la realitat del teixit productiu dels autònoms. Un altre dia, si de cas, ja us parlaríem de les enormes diferències que tenim també pel que fa al dret a agafar baixa o a tindre atur. Ara, però, vos he de dixar, la burocràcia me té colgada i se m'ha enrampat lo dit al teclat.