L’anticolauisme cotitza a l’alça a major glòria d’Ada Colau. L’estampida de Collboni evidencia fins a quin punt. Ell, precisament ell. L’artífex del pacte antimaragall que gairebé tothom va aplaudir amb les orelles. En el seu dia, les forces vives més reaccionàries de la ciutat ho van tenir clar. Els que havien aixecat la bandera de Manuel Valls —aclamat en el seu dia pel Círculo Ecuestre— van ser els mateixos que la van entronitzar. Era allò del antes roja que rota.

En aquestes eleccions l’escollit per confrontar amb el Colauisme és Xavier Trias. I el resultat, d’entrada, és que Colau ha revifat. Collboni se les prometia felices, convençut com estava que Colau no tenia opcions i que s’ho jugava tot contra Ernest Maragall. Doncs no, Jaume. Això sí, podràs tornar a escollir entre Colau o Trias. I remenar amb un bastó les aportacions de Sirera per veure com se suma fins a 21.

En aquestes eleccions l’escollit per confrontar amb el Colauisme és Xavier Trias. I el resultat, d’entrada, és que Colau ha revifat

La polarització accentua les opcions de Trias i Colau. I a més polarització, més. Amb Collboni patint per no despenjar-se i enarborant la bandera de l’anticolauisme després d’haver-la fet alcaldessa repetidament. I d’haver governat amb ella, al seu costat, durant prop de set anys. Podrien haver estat vuit. No pas per aquesta oportunista deserció de darrera hora sinó perquè Colau el va fotre al carrer pel 155.

El cert és que Colau és ara més forta que fa un any. Ho té ara millor per guanyar les eleccions que fa un any. I pel que fa a Xavier Trias val a dir que Ada Colau ja el va derrotar i que li té presa la mida. És el seu adversari ideal. El va véncer contra les enquestes el 2015. Colau va sumar més de 176.000 vots. Trias, 158.000. El 2019, Maragall en va fer més de 160.000 lluint ufanós les sigles republicanes. Colau en va sumar menys que Trias el 2015. I Junts, aleshores sí, Junts, amb Elsa Artadi, es va fotre una castanya històrica.

Tampoc es pot dir que guanyar sigui determinant. Bé, essent rigorosos, ho havia estat sempre a Barcelona excepte quan va guanyar Maragall. I un cop s’ha obert la veda és obvi que podrem tornar a veure aliances esperpèntiques a la capital de Catalunya. Almenys a priori. Com a la que va recórrer la derrotada Colau davant el victoriós Maragall. Si algú podria haver enarborat la bandera de l’anticolauisme, amb tota raó i legitimitat, és Ernest Maragall. No ho ha fet.

Si algú podria haver enarborat la bandera de l’anticolauisme, amb tota raó i legitimitat, és Ernest Maragall. No ho ha fet

Qui sap prou bé que gairebé tot és possible —i no deixa de repetir-ho com un avís a navegants— és Daniel Sirera, repescat pel PP per suplir el dissortat Bou. Els seus candidats són Collboni i un Trias que amaga les sigles —i tot el que representen— tant com pot. I que alhora fuig del lawfare com de la pesta. No sentirem pas dir a Trias que no vol els vots del PP per a la investidura. O que no pactarà amb el PSC. El que pugui dir Colau tant és. Perquè ja sabem que per ser investida alcaldessa tots els vots són benvinguts.