Si Ada Colau torna a ser alcaldessa de Barcelona, els barcelonins que l’hagin tornat a votar realment s’ho hauran de fer mirar. S’hauran de fer mirar com pot ser que, amb tot el que ha fet i deixat de fer des que va aparèixer a l’escena pública el 2008 al capdavant d’una desconeguda Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) que havia d’acabar poc menys que amb l’emergència d'habitatge i la pobresa al món, encara li continuïn fent confiança. Si això passa, que ocupi per tercera vegada la batllia de la capital catalana a partir de les eleccions municipals que toquen el maig del 2027, el problema no serà d’ella, sinó dels qui, malgrat tot, li ho tornaran a permetre amb el seu vot, com si no en tinguessin prou amb l’experiència acumulada.

Ella, en tot cas, fa dies que ha començat la campanya i és una obvietat que tota la comèdia de la Global Sumud Flotilla per dur ajuda humanitària a Gaza, que resulta que portava de tot menys ajuda humanitària real (menjar, medicaments, roba...) i l’únic objectiu de la qual era poder responsabilitzar Israel del que més convingués, va ser la carta de presentació del seu quart intent per accedir a l’alcaldia de Barcelona. El primer, el 2015, li va sortir rodó, va guanyar les eleccions només amb un regidor de marge, però, com que l’alcalde sortint, Xavier Trias, de CiU, que va quedar segon, va renunciar a articular una majoria alternativa —que potser no hauria sortit, però com que no ho va provar no se sabrà mai—, es va trobar amb la catifa vermella de camí al càrrec. El segon intent, el 2019, d’entrada no li va anar tan bé, perquè qui va guanyar els comicis va ser Ernest Maragall, d’ERC, però, com que ella li havia trobat el gust a això de manar, va fer mans i mànigues, tot i haver quedat segona, per mantenir-se a la poltrona i va arribar a acceptar, fins i tot, per aconseguir-ho, el suport del lerrouxista Manuel Valls, l’ex primer ministre de França a qui ni els francesos no estimen gaire.

El tercer, el 2023, la va apartar del pont de comandament, perquè va quedar tercera a les urnes, però li va permetre participar en un pacte igualment indigne amb el PSC i el PP per evitar que qui havia guanyat les eleccions, que havia estat Xavier Trias, aquest cop a les files de JxCat, pogués tornar a ser escollit alcalde. Després d’haver donat lliçons de ves a saber quantes coses, resultava que Ada Colau havia fet exactament el mateix que qualsevol dels altres partits tradicionals que tant havia criticat quan de tocar poder s’havia tractat. I el quart intent, que serà el del 2027, l’afronta, després d’haver estat incapaç d’aguantar tot el mandat com a simple regidora i haver-lo deixat encara no a la meitat, amb voluntat de poder repetir d’alcaldessa, però amb el hàndicap que ara ja tothom la coneix i sap què en pot esperar. De fet, el llegat que ha deixat de moment, amb les anomenades superilles com a realització estrella, que s’han carregat tant la fesomia com l’esperit amb què es va dissenyar i construir l’Eixample, fa esfereir i, si el pobre Ildefons Cerdà aixequés el cap, es tornaria a morir de l’ensurt.

L’aparent retirada l’octubre del 2024 va ser, doncs, només tàctica per poder preparar el nou assalt a l’alcaldia de la capital catalana. La presència a la flotilla, i la promoció que en van fer determinats mitjans talment com si la protagonista fos ella i no la suposada ajuda humanitària per a Gaza, va ser, en aquest sentit, el punt de partida de la seva particular campanya per tornar a la primera línia de la política. Per començar, pagada amb diners públics, perquè —un cop interceptada la flotilla, com era de preveure, per l’exèrcit d’Israel— l’avió de tornada de Tel-Aviv a Barcelona, via Madrid, és clar, el va sufragar l’erari públic i el govern espanyol no el va cobrar als activistes implicats en la performance del creuer per la Mediterrània com sí que van fer altres països europeus més assenyats i seriosos. I per continuar, obligant el partit, els Comuns, a modificar les seves pròpies regles internes —el codi ètic en diuen— perquè la vedet es pugui tornar a presentar a les mateixes eleccions per quarta vegada consecutiva.

Amb aquestes credencials, a qui continuarà engalipant Ada Colau? Fa deu anys era la novetat, provenia, amb la consigna d’acabar amb els desnonaments sota la marca de la PAH, de l’activisme social articulat els últims temps, sobretot al voltant del moviment del 15-M, conegut també com el moviment dels indignats. Un moviment que havia crescut en paral·lel al moviment independentista, però amb el que mai no coincidiria perquè en realitat hi estava en contra. I un moviment, això sí, que es vantava de ser l’espurna que acabaria amb la vella política i implementaria una nova manera de fer-ne, allunyada de la que practicaven els partits clàssics i que els distanciava cada cop més de la gent. Ella mateixa no es cansava de repetir que no seria com els altres polítics i que no s’endropiria en el càrrec. L’encanteri, però, va durar ben poc i aviat es va descobrir que la nova política seria, en realitat, igual o pitjor que la vella i serviria només perquè fossin altres els que ocupessin les cadires, però per a res més.

És habitual veure-la embolicada amb el mocador palestí, la kufia que va popularitzar Iàssir Arafat, abans que lluint la bandera catalana

A Catalunya van ser els Comuns —primer com a Barcelona en Comú i Catalunya en Comú— els que van intentar vertebrar tot aquest moviment —mentre a Espanya ho feia Podemos—, però amb l’afegit que des del primer moment recollia també l’herència d’ICV, que al seu torn havia rebut el llegat del PSUC. El resultat de la barreja va ser una formació política aparentment equidistant, de la qual, tanmateix, ningú no pot refiar-se, perquè, quan arriba l’hora de la veritat i cal triar, sempre es decanta pel cantó contrari. I una força política que és capaç de defensar totes les causes del món, per llunyanes que siguin, menys la pròpia, la catalana. Per això, ara que torna a sortir a donar la cara en nom del partit amb l’únic propòsit de promoure’s, és habitual veure-la embolicada amb el mocador palestí, la kufia que va popularitzar Iàssir Arafat, el líder de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), abans que lluint la bandera catalana.

Tot plegat és el que representa avui Ada Colau. El que no queda clar és que hi hagi mercat per a aquest producte, perquè ara tothom ja sap quin peu calça i no enganya ningú. I, si de cas, qui es torni a sentir enganyat serà realment perquè s’haurà tornat a deixar enganyar.