De tot el que s’ha dit fins ara del caos de Rodalies, en realitat el que explica millor el país és allò que no se n’ha dit. Han passat prou dies per a poder fer una panoràmica sobre com cada sector polític ha adreçat aquest drama que no s’acaba, i és fascinant comprovar com hi ha un sector polític concret que ha decidit tractar la crisi no tractant-la. És encara més fascinant si tenim en compte que és el sector polític encarregat de relegar a la subalternalitat eterna la lluita per l’alliberament nacional dels catalans, sempre enfrontant-la a “la lluita de la classe treballadora” emprant el comodí espanyolista per excel·lència: la burgesia catalana. La desfeta moral, i política, i intel·lectual en què es troba immers el país d’ençà del procés és crua, però també mostra la realitat d’una manera enlluernadorament clarivident: durant molt de temps, potser fins i tot des que a l’espectre polític hi plana alguna cosa que podem anomenar catalanisme, també hi plana paral·lelament un anticatalanisme que es vol fer discret revestint-se d’una retòrica proletària de cartró pedra, tota feta per justificar la catalanofòbia estructural.
Ara que els treballadors del país han de pagar amb el seu temps, la seva benzina i la seva estabilitat laboral la crisi dels trens espanyols desballestats, hi ha una esquerra que calla perquè entén fins a quin punt el seu discurs cauria en un sac foradat. És, és clar, l’esquerra que s’amorra a la mamella intel·lectual del xarneguisme, i que durant dècades, fins i tot segles, s’ha encarregat d’associar les peles amb la catalanitat i les penúries amb l’espanyolitat. I que ho ha fet a través de l’etnicisme d’enfrontar els drets dels treballadors a l’adscripció nacional catalana, convertint-les en dues reivindicacions interessadament excloents. Escrivia que la realitat d’aquests anys de desfeta és crua, però també ens pot ser útil en la mesura que esquinci les costures d’alguns mantres que han dut el nacionalisme català fins on és. I contribueixi a fer-lo més madur.
Ara que els treballadors del país han de pagar amb el seu temps, la seva benzina i la seva estabilitat laboral la crisi dels trens espanyols desballestats, hi ha una esquerra que calla
És incontestable que la manera com el nacionalisme espanyol ha enfrontat la lluita dels treballadors amb l’adscripció nacional ha deixat un pòsit, una cicatriu carregada de complexos que l’espanyolisme furga de tant en tant per garantir-se el control de l’ordre de prioritats a dins de l’esquerra catalana. Cada vegada que algú branda la cantarella dels cognoms, del barquito, del passat esclavista o d’una burgesia catalana que ara mateix està desbandada, envia el missatge que l’única catalanitat bona és la que preveu un puntet d’odi contra la seva identitat, contra la seva tradició i contra la seva història en nom de la lluita proletària. Que l’única catalanitat vàlida és la que es mira a si mateixa amb un punt de fàstic i de culpa, perquè responsabilitza la catalanitat d’un sistema econòmic, i d’un sistema d’opressions, i d’una manca de drets i d’unes condicions materials concretes. Amb aquest argument, l’esquerra espanyolista manté l’esquerra catalana embridada i dominada.
Que sindicats i partits conformen una xarxa interessada al marge dels interessos que diuen defensar és una veritat que es revela amb la realitat mateixa. En el cas dels sindicats i els partits de matriu espanyola, la distància entre discurs i realitat sempre la salven amb una mica més de catalanofòbia. Aquesta vegada, però, les arrels i la responsabilitat de la crisi han quedat al descobert d’una manera tan despullada que l’única alternativa raonable els ha semblat el silenci. La seva és una raonabilitat que no ret fidelitat a l'honestedat, ni tan sols a l’aparença d’honestedat: ret fidelitat a l’espanyolitat i al plantejament assimilador per sobre de qualsevol altra cosa. Per sobre, també, dels drets d’uns treballadors que només observa quan els pot girar contra la catalanitat mateixa. Hom podria pensar que aquesta manera d’operar es deu a una hipocresia, o a la tolerància d’una hipocresia: aquest seria el plantejament de la mena de catalanitat que argumenta la diferència amb els espanyols des de la moral. La catalanitat que ha abandonat les consignes naïfs, però, entén que el silenci de l’esquerra de matriu espanyola davant la crisi ferroviària no és hipocresia: és la coherència que els permet dominar-nos. És la coherència que coneix el sentit rere el seu silenci, perquè té clar quin és el seu bé més preuat.