A l’entrada de Barcelona estan construint la darrera de les dues torres que, un cop acabades, formaran part de l'skyline de la ciutat. Es tracta de dues potes poderoses a les quals han batejat amb el nom de Porta Diagonal i formen part dels somnis majestàtics de José Elías, l’empresari català que, com tot megalòman, vol assolir l’eternitat mitjançant estructures que pretenen tocar la mà de Déu. Talment com l’Adam de Michelangelo, però canviant el pinzell pel totxo. O com va fer Donald Trump amb la Trump Tower de Nova York, tractant de pagar-se el perdó de Déu amb parets pintades d’or. Elías és un nou-ric de manual, un self-made man que va pel món alliçonant i donant exemple —mireu d’on vinc, on he arribat, adoreu-me—, i sovint fa les típiques declaracions dels que creuen que els diners donen saviesa. Es pot ser molt ric, però culturalment molt ruc, i Elías té una opinió de la llengua catalana que, amb una mica de cultura i menys egocentrisme, no les faria. “El món va de diners, no va d’idiomes”, va declarar. Ell creu que la utilització del català en el món empresarial és contraproduent pel negoci, però el que no sap, immers en el seu realisme eliasíac, és que si, com m’expliquen, vol arribar a ser president del Barça, haurà de baixar del pedestal com ho va fer Núñez, candidat que va haver d’acceptar per sobreviure que el Barça, abans de triomfant, era més que un club. Si no és així, Elías haurà de portar la seva megalomania lluny de la gespa de l’Spotify Camp Nou.
José Elías seria un bon president del club dels bàrbars, associació transversal de catalans desarrelats. I els titllo de catalans encara que no hagin nascut aquí, sent fidel a aquell dogma pujolista que diu que és català tot aquell que viu i treballa a Catalunya. Jo crec que no és així. Jo considero que és català tot aquell que se sent català o vol sentir-se’n, i això implica tenir un respecte a la llengua i a les tradicions d’aquest país encara que no siguin les teves. Jo, per exemple, soc espanyol per imperatiu legal, però em sento català. Per sort, no pateixo de trastorn d’identitat dissociatiu, i si, com deia Lady Di, “en un matrimoni, tres són multitud”, l’espanyolitat no hi cap en el meu cervell d’home casat amb la nació.
La barbàrie, més que una amenaça, ja és una realitat instal·lada a Catalunya
En les albades d’aquest article, vaig dubtar si titular-lo La invasió dels bàrbars, però vaig decantar-me, finalment, per El club dels bàrbars. La barbàrie, més que una amenaça, ja és una realitat instal·lada a Catalunya i conec uns quants dels autoanomenats intel·lectuals que en formen part. Alguns s’han venut l’ànima al diable per aconseguir una cadira a la Real Academia.
En aquest club també hi tindria un paper preponderant Josep Sánchez Llibre com a representant d’un empresariat que ha fet de la immigració la via més ràpida per enriquir-se pagant sous de merda a uns nouvinguts que s’han de conformar amb qualsevol merda, acatament que ha acabat afectant negativament els valors d’una societat de la qual Foment es nodreix desvergonyidament. Aquesta degradació de les condicions salarials ha afectat directament a tota una generació de nascuts a Catalunya que es varen criar pensant que formaven part de la societat del benestar i ara es veuen impossibilitats de llogar un pis si no el volen compartir amb catorze famílies més, i s’han de conformar amb uns sous que els converteix en prescindibles mileuristes d’un sistema ultraliberal. I si vols tenir fills, te’ls pintes a l’oli.
Per descomptat, les necessitats pecuniàries del món empresarial capitanejat per Sánchez Llibre passen per sobre de la salut de la identitat catalana; l’original, no la inventada pels orgullosament xarnegos, perquè els membres de Foment són dels que usen indiscriminadament en les converses el tenir que i el buenu i parlen castellà als fills, com ho varen fer les famílies de l’alta burgesia catalana quan va acabar la Guerra Civil. Des d’un punt de vista identitari, Catalunya no pot rebre més immigració incontrolada. Ni els carrers ni les escoles donen més de si, encara que pels membres de Foment les costures poden eixamplar-se fins a trencar-se. Els carrers de Barcelona són l’exemple de la degradació sociocultural i econòmica del país.
Aquest club dels bàrbars també el conformen certs membres de la immigració, concatenació de moltes generacions que s’han negat a entendre la idiosincràsia del país d’adopció. Quants pares d’aquests orgullosament xarnegos han sigut un veritable corcó per la llengua catalana? Molts. Actualment, aquests corcons de nova generació provenen, majoritàriament, de les antigues colònies de la mare pàtria i estan fent del castellà el seu signe d’identitat a la contra. "Perquè hem d’aprendre el català si no serveix de res i som a Espanya?", diuen amb Elías capitanejant les seves pregàries. Curiosament, molts d’aquests ciutadans que varen arribar a Catalunya per cercar una vida digna han participat en les eleccions del seu país d’origen des d’aquí i han donat suport a partits que tenen com a primer punt del programari la destrucció de l’educació i la sanitat públiques. Una vergonya. Mentre aquí participen dels avantatges de la societat del benestar, quan tornen mentalment als seus països com a votants, ho fan com a nou-rics anarcocapitalistes.
Els més optimistes diuen que és una qüestió temporal equilibrar tota aquesta disglòssia sociocultural, encara que, diguem-ho clar, en una relació condemnada a conviure, sempre perd l’element més feble. Els més equidistants, els ciutadans del món, els que sempre parlen dels avantatges de la multiculturalitat, formarien part d’aquest club dels bàrbars per una visió paternalista de la immigració. No és una regla matemàtica que la immigració millora els països d’adopció. El que sí que és una regla empírica és que els canvia sempre.
I per acabar, jo mateix. Qui escriu aquest article també mereix ser membre del club dels bàrbars. El meu últim llibre, Los felices ochenta, només el vaig publicar en castellà, a diferència de l’anterior, El príncep i la mort. Si publico un pròxim llibre, hi haurà edició en català. Per donar exemple, un ha de ser exemplar.