De les clavegueres, el terrorisme i l’amnistia

Les clavegueres, per definició, fan pudor, molta pudor. I si són clavegueres de l’Estat, encara més. De l’Estat que sigui, perquè tots en tenen i no els tremola el pols de fer-les servir sempre que consideren que hi ha alguna cosa que els pots posar en perill. No els importa que el temor estigui més o menys fonamentat, la qüestió és que de cap de les maneres la sacrosanta integritat de l’Estat —i en el cas d’Espanya la sacrosanta unitat— no es vegi amenaçada. Això és així des de la concepció de l’estat modern en l’edat contemporània, la que va, d’acord amb la historiografia occidental, des de la Revolució Francesa del 1789 fins a l’actualitat. Durant aquest temps les clavegueres han funcionat a ple rendiment a tot arreu i es podria fer una llista llarga dels casos que han sortit a la llum pública (els que no ho han fet deuen ser molts més). Però Catalunya, com que no té Estat, tampoc no té clavegueres, i s’ha de limitar a patir les conseqüències de l’activitat de les clavegueres de l’estat opressor, l’espanyol.

És per tot plegat que sorprèn que, ara que a través d’alguns mitjans de comunicació catalans s’han destapat les diferents martingales de l’anomenada operació Catalunya, hi hagi encara qui s’esquinci les vestidures com si no sabés què havia passat en realitat. L’operació Catalunya és el nom que rep la guerra bruta de l’estat espanyol contra l’independentisme durant l’etapa del procés sobiranista, bàsicament entre el 2012 i el 2017, en què el Govern d’Espanya l’ocupava el PP i estava presidit per Mariano Rajoy. Ara es confirma el que llavors ja era un secret del domini públic, que tot va ser un muntatge, que els informes de la policia —la dita policia patriòtica— sobre Jordi Pujol i la família, Artur Mas o Xavier Trias que publicaven els mitjans espanyols eren inventats, que les peticions d’informació a tercers països se sustentaven en dades falses, que l’extorsió per fer caure un banc es va produir, que tota la maquinació va ser orquestrada des del Ministeri de l’Interior que encapçalava Jorge Fernández Díaz i que, en fi, Mariano Rajoy estava al cas de tot.

Però com és que tot això surt en aquest moment? És obvi que es tracta de filtracions interessades. Amb quin propòsit? És una evidència que qui políticament surt malparat de les revelacions és el PP i molt especialment el ministre de l’Interior i el president espanyol de l’època. I situats en aquest punt és necessari arribar fins al final i que els responsables d’una operació impròpia d’un estat de dret en paguin les conseqüències que calgui. Ara bé, que ningú no es faci il·lusions, perquè el preu que en pagaran no passarà de l’escarni polític. Penalment, el cas no tindrà cap recorregut. Una cosa és que una part del mateix Estat —probablement el PSOE— li passi factura a una altra —el PP—, però això no vol dir que les clavegueres de l’Estat saltin pels aires, que existeixen justament per fer el que no pot fer l’estat de dret i que, per tant, continuaran existint s’acabi com s’acabi aquest episodi. L’Estat mai no es destruirà a si mateix.

Dins la lògica perversa de les clavegueres de l’estat espanyol hi ha una operació Catalunya permanent, de manera que és normal començar sent investigat pel simple fet de ser català i acabar sent acusat de terrorista

Al PSOE, en tant que ara és qui remena les cireres, li interessa en les circumstàncies actuals distreure l’atenció d’altres qüestions, com ara l’amnistia que ha pactat amb JxCat i ERC, i fer pagar al PP per l’operació Catalunya no deixa de ser una manera tant de focalitzar l’atenció de l’opinió pública en l’adversari, com de passar-li factura per la campanya ferotge en contra que li està fent, amb l’excusa, precisament, de la llei d’amnistia. I també és una forma d’amagar tot el que s’ha cuinat al voltant d’una altra incidència de la guerra bruta de les clavegueres de l’Estat, l’anomenat cas Pegasus, d’espionatge a dirigents de formacions polítiques catalanes durant aquests últims anys —entre ells el mateix president de la Generalitat Pere Aragonès—, que en aquesta ocasió assenyala directament el partit i el govern de Pedro Sánchez, perquè el software fet servir per espiar és creat, produït i comercialitzat per una empresa israeliana que només el ven a estats.

No tenir clar tot això és pecar de molta ingenuïtat, i un cop es coneix tot el que aquests darrers dies ha sortit a la llum pública, fa l’efecte que a Catalunya molts polítics n’han pecat. N’han pecat o senzillament ho fan veure, perquè per molt que l’operació Catalunya fos una realitat —i efectivament ho va ser—, perquè l’Estat es veia seriosament amenaçat per l’avanç del moviment independentista, aquesta no hauria triomfat sense la col·laboració inestimable dels dirigents que en aquells moments —el PDeCAT (ara JxCat) i ERC— tenien a les seves mans les regnes del país. L’1 i el 3 d’octubre del 2017 l’estat espanyol estava contra les cordes i si no va acabar fora de combat va ser per la pantomima de la declaració d’independència dels dies 10 i 27, en què els polítics catalans que havien promès la independència en divuit mesos es van fer enrere i li van salvar la vida.

Els mateixos polítics que després van cooperar també activament en l’aplicació de l’article 155 de la Constitució decretada per Mariano Rajoy i que va suposar la suspensió de l’autogovern de Catalunya. El propi PP es va fer creus de la complicitat i la manca de rebuig que va trobar en la intervenció de la Generalitat per part dels càrrecs que hi van romandre i que no van posar cap pega a escapçar l’autonomia. I de llavors ençà, la claudicació de la classe política catalana ha estat tal, que ha arribat al punt d’acceptar que en la llei d’amnistia —si no hi ha un canvi d’última hora abans que s’aprovi avui al Congrés—, es parli de terrorisme, quan cap de les accions que ha dut a terme el moviment independentista no hi ha tingut mai res a veure. Al contrari, s’ha caracteritzat per desenvolupar-se de manera pacífica i fins i tot ha estat caricaturitzat amb la imatge de l’activista que va amb el lliri a la mà i no tira ni un paper a terra. El que ha fet l’independentisme no és terrorisme, i tergiversar-ne el sentit obre un camí molt perillós que es carrega les llibertats d’expressió, de manifestació, d’associació i que avala que qualsevol que senzillament protesti sigui titllat de terrorista.

Permetre, doncs, que la redacció de la llei expliciti que queden exclosos de l’amnistia els casos de terrorisme que representin una violació dels drets humans, és com admetre, ni que sigui per omissió, que l’independentisme sí que ha practicat un terrorisme que se’n podria dir de baixa intensitat, cosa que és absolutament falsa. A més, això alimenta el discurs de PP i Vox, que irresponsablement equipara el moviment independentista català amb el terrorisme d’ETA i dona arguments a certs jutges perquè mantinguin les acusacions de terrorisme contra Carles Puigdemont, Marta Rovira i els membres dels Comitès de Defensa de la República (CDR) i potser les ampliïn contra altres imputats en la causa catalana. És el que continua fent el magistrat de l’Audiència Nacional, Manuel García-Castellón, que a còpia de retorçar cada vegada més la llei amb mètodes clarament prevaricadors, cada dia s’inventa una pel·lícula nova per tal de deixar-los tots fora de l’aplicació de l’amnistia. I també s’hi ha afegit l’instructor del cas Volhov, el jutge Joaquín Aguirre, amb voluntat d’incriminar el mateix 130è president de la Generalitat per alta traïció a l’estat espanyol. Al més pur estil del filibusterisme, però en aquest cas judicial.

Una tesi que ha rebut també el suport incondicional d’un baró del PSOE, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, cada cop més allunyat de la doctrina oficial de Pedro Sánchez i més a prop de l’estil de les clavegueres de l’Estat que apassionadament defensen i justifiquen personatges com la lideressa del PP a Madrid, Isabel Díaz Ayuso. Aquest hauria de ser, tanmateix, un debat que no interessés als catalans, perquè quan es tracta de qüestions que afecten l’essència d’Espanya, Catalunya hi surt sempre perdent. Intervenir-hi prenent partit per un dels dos bàndols ha sigut històricament un mal negoci. I és que dins la lògica perversa de les clavegueres de l’estat espanyol hi ha una operació Catalunya permanent, de manera que és normal començar sent investigat pel simple fet de ser català i acabar, per això mateix, sent acusat de terrorista. I condemnat amb la promesa d’una amnistia fallida.