Poc més d'un mes, des que va transcendir l'escàndol dels trens encarregats amb excés de gàlib, han trigat a saltar el president de Renfe, Isaías Táboas, i la secretària d'Estat de Transports (abans, presidenta d'Adif), Isabel Pardo de Vera. Tanmateix, la pífia descomunal, en part deguda a la incomunicació personal i material entre les dues entitats governamentals, fruit de l'enemistat partidista (ja saben: hi ha amics, enemics i companys de partit), era coneguda des de feia dos anys abans. Des de fa dos anys!
La primera pregunta és per què ha saltat ara aquest monument a la incompetència —som al terreny dels enginyers, el terreny de l'exactitud!—. Ningú dona resposta. Potser els dimitits dilluns sí que ho podrien explicar, vistos els seus càrrecs, reitero, Renfe i Adif, és a dir, els responsables directes de la comanda dels combois destinats a la línia mètrica (d'un metre d'amplada) del Cantàbric, vaja, de via estreta.
A falta d'una explicació per part dels seus responsables, ara desapareguts, només queda una sospita prou raonable. A les portes d'una contesa electoral que es presenta molt disputada, algun portador del secret ha decidit alliberar-lo. Potser el portador d'aquest secret no estigui o no hagi estat lluny de Ferraz o altres centres de poder socialista i ha trobat que ara és el moment de passar comptes. Raonable resulta aquesta explicació.
Malgrat l'aportació catalana a la caixa espanyola, el tractament rebut, un altre cop, és el que correspon a ciutadans de segona
De tota manera, més cridaner resulta encara la insòlita posada en marxa d'una certa reparació. Eleccions manen! I és ben cridaner, perquè sense anar més lluny, a Catalunya, només Rodalies surt, com a mínim, a un incident diari; i no enguany, sinó des que tenim memòria de patidors (altres en diuen usuaris). Que se sàpiga, ningú ha dimitit mai pel fiasco permanent del transport ferroviari a Catalunya, transport que es vol alternatiu a tota la resta, pel seu sensiblement impacte mediambiental més reduït. Rodalies funciona malament, fins i tot quan funciona, i no té l'aire no ja de millorar, sinó que els responsables tinguin intenció de millorar-ho. I, és clar, no dimiteix ningú.
En canvi, afectades dues comunitats, molt més petites i amb molts menys votants i usuaris, amb Revilla com a cap de colla de la protesta al capdavant, la qüestió ha trobat responsables i una solució pal·liativa, ja que els nous trens patiran el retard de dos anys: gratuïtat de Renfe, tant en rodalies com en via estreta, mentre no es repari el nyap. És a dir, fins a la posada en marxa dels nous trens.
Està clar que, malgrat el nombre de catalans en les altes esferes d'obres públiques, transports i/o infraestructures del centralisme ibèric, les anxoves de Santoña pesen més que les de l'Escala.
O el que en la pràctica ve a ser la seva conseqüència: malgrat l'aportació catalana a la caixa espanyola, el tractament rebut, un altre cop, és el que correspon a ciutadans de segona, que paguen, això sí, com toca als de primera.
Es torna a repetir la història, de fet una història interminable, aquesta sí que no es reescriu, que el centralisme madrileny, administrat fins i tot en tot o en part per catalans, implica passar dels catalans, de tots, dels que els voten i dels que no els voten.
Costa comprendre aquest acarnissament amb els propis votants i l'afecte que els seus electors els continuen oferint. Una toxicitat que patim tots, això sí, en plena igualtat Principat endins. Com a ciutadans de segona.