És normal que l’independentisme visqui la més que segura (i prompta) extinció de Ciutadans amb la salivera que provoca assistir a l’agonia de l’enemic. La mort del partit taronja tindrà un funeral més aviat escàs de plorera, car la majoria dels seus actius en vetllaran el cadàver encara calentó mentre ja es trobaran currant als despatxos d’advocats del PP, escrivint articles abarrocats a la premsa de dretes madrilenya o, simplement, abraçant la calidesa de la plaça funcionarial. Entenc que l’ocàs de Rivera —i ara d’Arrimadas— generí frenesí al sobiranisme, però diria que el ressentiment és una mala brúixola per analitzar la política, sobretot si posem la caiguda de Ciutadans en paral·lel a la de Junts per Catalunya. Per molt que la situació dels dos partits difereixi (en termes de poder real, nombre de diputats, regidors i etc.), emmirallar la seva caiguda provoca similituds ben doloroses.

Ciutadans va fundar-se amb la intenció d’establir una força constitucionalista guanyadora a Catalunya que pogués superar la coexistència del PSC i del PP català amb el nacionalisme convergent (bo i posant el conflicte lingüístic al centre de la cultura política del país), i val a dir que Rivera i Arrimadas van complir la tasca a la perfecció. Ciutadans s’imposà en unes eleccions i (a pesar d’una nefasta gestió posterior de la seva líder), aconseguí aglutinar tot el vot antiindependentista del territori. Una vegada fet el fet, les elits espanyoles abandonaren el partit amb la desídia del masturbador quan es desfà d’un kleenex curull d’esperma. A pesar d’ésser un home prou llest, Rivera no ho va acabar d’entendre i fou tan ruc per pensar-se que els espanyols premiarien un català amb la presidència del govern espanyol. Sense poder ni àmbits decisoris reals, Ciutadans ja no feia servei a ningú.

Després d’uns quants anys de procés, ara sabem que Junts pel Sí fou l’invent fraudulent d’Artur Mas per crear una espècie de pal de paller de l’independentisme i així pressionar l’Estat perquè, a la llarga, s’avingués a convocar un referèndum. Els convergents que idearen la guingueta sabien que l’Estat mai negociaria una votació sobre la independència, i les elits catalanes (també mitjans com La Vanguardia) hi posaren el seal of approval pensant-se que l’Estat no es trencaria, però que Rajoy cediria en l’àmbit competencial. Mas allargà la ficció tant com li fou possible, amb una proposta de pacte fiscal que també sabia il·lusòria, i el presidente gallec no cedí ni un mil·límetre. Sense més pastanagues per oferir, Carles Puigdemont ens va acabar comprant la idea del referèndum, no pas amb ganes d’aplicar-lo, sinó amb la intenció que la policia espanyola l’acabés avortant.

Junts per Catalunya és l’herència de tot aquest fangar de demagògia consistent en demanar majories àmplies al poble per acabar aconseguint que no es faci res de res. Quan un partit es nodreix únicament de la cabriola retòrica, el seu futur és més aviat magre, i no resulta gens curiós que els juntaires s’estiguin autodestruint en la mateixa fira de vanitats que viu Ciutadans. Mentre Junqueras augmenta els seus sacsons repartint-se les engrunes de l’autonomisme amb Pedro Sánchez, Junts ha acabat essent un artefacte inservible perquè ja ha esgotat totes les mentides i les disfresses que els seus trilers guardaven a l’armari. Que Ciutadans encara continuï venent la moto de la necessitat d’un espai de centre liberal a Espanya no és gaire diferent que contemplar els polítics juntaires fent-se els unilateralistes mentre passegen amb els friquis de l’ANC que ahir mitigaven el fred cremant banderes.

En el fons, que Ciutadans i Junts vagin aprimant-se no és mala notícia. Certifica que la població, abans de menjar-se més troles, prefereix els partits sistèmics de tota la vida, encara que sigui al preu de veure com Junqueras demana caritat a Madrid. També és positiu que el líder d’ERC ocupi aquest espai anteriorment convergent, i ara molt més prim, perquè (sense voler-ho) l’Oriol està desactivant una recreació de Convergència tal com la somien Xavier Trias o Jaume Giró. De la mateixa forma que veurem molts polítics de Ciutadans acostant-se al caliu del PP, i encara que us sembli increïble, molts convergents acabaran desitjant l’abraçada càlida de Junqueras per mantenir el sou. Quan la indiferència de Jordi Turull i la frivolitat del laurisme es demostrin encara més insuficients per fer res de bo, potser algun cervell brillant trobarà l’espai per inventar un partit que no defugi el conflicte.

Tocarà esperar.