Afraga, actualment Fraga (llavors taifa almoràvit de Saraqusta, actualment Saragossa), 24 d’octubre del 1149. Fa 877 anys. Les hosts de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona i home principal de l’Aragó, i d’Ermengol VI, comte independent d’Urgell, prenien a l’assalt la ciutat, darrera plaça musulmana important al nord del riu Ebre. Pocs dies més tard, el nou poder cristià iniciaria l’operació d’expulsió de la població autòctona —islamitzada i arabitzada durant els quatre segles llargs de dominació andalusina— i la seva substitució per gent procedent dels dominis del nou poder. Aquella substitució demogràfica transformaria radicalment el paisatge sociològic del territori i, des d’aquell moment, la nova societat resultant seria confessionalment cristiana i lingüísticament catalana.
Fraga és un cas singular?
Durant el procés mal anomenat “reconqueridor”, les operacions de substitució demogràfica en benefici dels cristians serien una constant. Aquestes operacions serien una pràctica habitual arreu de la zona de xoc entre els dos mons —cristià i musulmà. Per tant, el canvi de paradigma social i cultural de Fraga i el seu territori, a conseqüència del canvi de domini, no seria un fenomen aïllat. Seria un fenomen que es repetiria, amb una extraordinària freqüència, arreu de la península Ibèrica i, en el cas dels dominis catalans i aragonesos, en bona part de les places conquerides de la vall de l’Ebre i del futur regne de València. Això sí, amb algunes excepcions. Quan el nou poder no tenia prou recursos poblacionals per a una substitució demogràfica, permetia la pervivència de moriscos, per a no interrompre el procés de producció i de tributació.
Fraga, catalana o aragonesa?
Segons la investigació historiogràfica, inicialment Fraga i el seu territori van ser incorporats, políticament, al comtat de Barcelona i, eclesiàsticament, a la diòcesi de Lleida. Posteriorment, durant el regnat de Jaume I (segle XIII), la frontera seria desplaçada cap a l’est, fins a situar-la sobre el riu Cinca, i Fraga restaria com la primera plaça catalana venint de Saragossa. I durant el regnat de Jaume II (segle XIV), es produiria una nova modificació del límit, i la frontera seria desplaçada, de nou, cap a l’est (l’eclesiàstica es mantindria), i seria situada sobre la clamor d’Almacelles, de tal manera que Fraga restaria dins de l’Aragó. No obstant això, hi ha dos aspectes que, des d’un primer moment (1149), mai no van canviar: Fraga es governaria amb el fur aragonès i seria culturalment i lingüísticament catalana.
El misteri de la Ribagorça
Benavarri (1062) i Tamarit (1104), a la meitat nord de la Franja, van ser conquerides pels aragonesos. Però van ser repoblades amb catalans originaris dels comtats independents del Pallars i l’Urgell, perquè els aragonesos no tenien prou recursos demogràfics per a aquella empresa repobladora. Això vol dir que la presència de la llengua catalana en aquest racó de l’Aragó es remuntaria gairebé a un segle abans de la conquesta de Fraga. I si acceptem la tesi de molts filòlegs (com Menéndez Pidal, gens sospitós de ser catalanista), que sostenen que el llatí vulgar que s’havia parlat a la vall dels rius Noguera Ribagorçana i Éssera evolucionaria a català i, per tant, que el comtat medieval de la Ribagorça hauria estat catalanoparlant, podríem afirmar que el català i l’aragonès són les dues llengües romàniques més antigues de l’Aragó.
El Matarranya
La vall del riu Matarranya va ser conquerida durant el regnat d’Alfons-Ramon, fill i successor de Ramon Berenguer IV i de Peronella. Per tant, és la primera operació expansiva conjunta catalanoaragonesa (1168-1179). Però la seva adscripció seria polèmica. Perquè, si bé el Matarranya era la vall bessona del Cinca (si fem un plec sobre el mapa a partir de la ratlla de l’Ebre, els dos cursos fluvials se superposen) i, per tant, era la projecció expansiva de Fraga, es decidiria que, en virtut de la vella divisòria del segle IV entre les arxidiòcesis de Tarragona i de Saragossa que seguia el curs del riu Algars (a l’est del Matarranya), Faió, Nonasp, Favara, Maella, Calaceit, la Vall de Tormo, Cretes, Vall-de-roures i Beseit —repoblades amb catalans originaris de les planes de Lleida i, per tant, catalanoparlants— serien incorporades a l’Aragó.
La Franja
La societat contemporània de la Ribagorça, de la Llitera, del Baix Cinca i del Matarranya és el resultat d’un procés de formació que es va forjar durant els segles centrals de l’edat mitjana. Per tant, la societat de la Franja és de naturalesa aragonesa i de llengua i cultura catalanes. Aragonesos de llengua catalana des de l’inici de la història de l’Aragó. Tan aragonesos com els habitants de les valls d’Ansó i d’Echo, a l’extrem nord-occidental de l’Aragó, darrer reducte de la llengua aragonesa. I tant o més aragonesos que els habitants de Saragossa o d’Alcanyís, que durant els segles XVI i XVII abandonarien la llengua aragonesa i abraçarien la castellana. Per tant, podem dir que, a l’Aragó, el castellà és l’element intrús, perquè no és present en la seva societat fins sis segles després de la formació de les llengües aragonesa i catalana.
Negar el català als aragonesos de llengua i cultura catalanes
Negar el català als aragonesos que, des de la formació de l’Aragó, són de llengua i cultura catalanes es podria interpretar com un exercici d’absoluta ignorància de la pròpia història. I això no seria cap novetat, venint d’una classe política —no tan sols l’aragonesa— que cada dia se supera exhibint un nivell vergonyós, propi del pitjor de la classe posat a “medrar” en política. Sembla que assistim a la manifestació del fantasma de Calormarde, ministre de Ferran VII i paradigma de la mediocritat intel·lectual més vergonyosa i de la servitud al poder més llefiscosa. Però, en realitat, i tot i que qui ho promou exhibeix el nivell intel·lectual de l’escarabat de la patata, aquesta grollera negació és una estació més d’una operació contra Catalunya que s’escriu des de l’amputació de les parròquies aragoneses de la diòcesi de Lleida. Sixena “dixit”.
