"Quan la hipocresia comença a ser de molt mala qualitat, és hora de començar a dir la veritat"

Bertolt Brecht


Soc una admiradora de Brecht. La seva profunditat no és una qüestió ideològica, sinó de dolorosa vivència. La seva poesia et toca i el seu teatre és considerat una reflexió crítica d'enfocament polític, però no és només això. Va viure una època en què la seva generació, aquella que va preparar el terreny per a l'amabilitat, no va poder ser amable. En conèixer la proposta del govern de Sánchez de nova fiscal general, per substituir el condemnat, he recordat la seva obra més lloada, El cercle de guix caucasià. Ves a saber per què immediatament he pensat en un cercle, en un que es tanca així i hi tanca a dins una etapa completa.

Teresa Peramato és, sense cap mena de dubte, part del cercle que tanca des de la inicial innocència en nomenar Segarra fins al traç fèrric que a través de Delgado, García Ortiz i Peramato tanca la Fiscalia General de l'Estat en un cercle tancat, conegut, monòcrom, amigable; una prefectura gairebé monàrquica, transmissible com a herència amb la premissa de mantenir-la ferma al tron. No sembla estrany el símil. Durant dies hi ha hagut a les xarxes qui pretenia que la transmissió fos encara més pròxima i familiar perquè el cercle es tanqués amb el marit de la fiscal primera. Era una ximpleria provocativa, a ningú se li hauria acudit una cosa així. Ni a Sánchez. Però la veritat és que en aquesta dinastia de fiscals generals tots són membres de la mateixa associació, n'han estat directius, diversos fins i tot presidents i s'han anat nomenant els uns als altres diverses coses fins a confluir en els relleus subsegüents. Tots són alhora amics entre ells. Tenen sintonia i bona relació des de fa lustres. En aquest sentit, ningú pot pretendre que l'elecció del govern no sigui continuista. Ho és.

Però Peramato arriba al càrrec amb una certa sensació que se li deixarà un temps. Ni els més encesos detractors del fiscal general sortint dins de la carrera fiscal mostren la mateixa animadversió virulenta que van tenir. Veurem, diuen. Tal com està la situació, ja és molt el que aconsegueix Peramato, que, d'això no n'hi ha cap dubte, és aplaudida i exalçada per la companyia del cercle de guix. Així que ara tot es troba en el benefici del dubte. Aquesta vegada han anat a cop segur. No han anat a buscar un fiscal militar per pujar-lo a dalt de tot, s'han decantat per una dona que ja és fiscal de Sala, és a dir, que ja té la màxima categoria fiscal, amb trenta-cinc anys d'experiència avalant-la. A més, ja no hi haurà cap embolic sobre quin serà el seu destí quan cessi i seran innecessàries les maniobres de risc per ascendir-la. Només això ja tanca boques, entre altres les de la resta de fiscals de Sala, un punt favorable per a la nova fiscal general si sap conservar-ho. La seva trajectòria tampoc és discutible a priori, ja que la seva llarga especialització en violència contra la dona ha impedit que vagi fent el tafaner en assumptes perillosos que ara li poguessin retreure.

Acaba d'acceptar asseure's a la cadira elèctrica per un màxim de dos anys i, en realitat, no sap per quant de temps

Almenys els seus li donaran cent dies si les circumstàncies i la pressió no els fan saltar pels aires. Acaba d'acceptar asseure's a la cadira elèctrica per un màxim de dos anys i, en realitat, no sap per quant de temps. El cercle mai queda obert, hi ha qui el sosté i el tanca, encara que Peramato pot ser que no sigui tan de clan, em sembla. I això era el que buscaven els designants. Ara bé, d'aquí ve també el perill per a ella i per a tots.

No sé si us he explicat mai que la creació a Espanya de la Fiscalia General de l'Estat, institució inèdita fins a la Constitució del 78, vindria a ser una mena de transaccional entre els defensors del model de fiscal tradicional —encara vigent a mitja Europa—, en el qual la seva prefectura depèn directament del Ministeri de Justícia, o sigui, del govern, i els defensors d'un model italià en què els fiscals són magistrats acusadors que, com els jutges, tenen independència i s'encaixen en el mateix Consell de la Magistratura. Com tota solució d'aquesta mena, posa el fiscal general en l'obligació de mantenir un complex equilibri entre el seu paper d'executor de la política criminal del govern i el de garant de la legalitat i la imparcialitat dels seus criteris. Fins al moment, aquest equilibri s'ha anat salvant millor o pitjor, o pèssimament, com hem vist, en funció de l'encarnació professional i personal de cadascun dels elegits. Tenim des dels que han trampejat amb seny (Granados), als que han dimitit per no aguantar pressions (Torres-Dulce), als molt manyacs amb l'executiu (Maza, Ortiz), passant pels que han preferit no ser nomenats a assumir les hipoteques en forma de nomenaments que els exigien (Madrigal).

Una de les incògnites són les hipoteques-encàrrecs-comandes que el govern espanyol hagi plantejat a Peramato abans de nomenar-la. Una pot ser, evidentment, la d'esquivar el risc que García Ortiz perdi la seva condició de fiscal, ja que l'Estatut afirma que no poden pertànyer a la carrera els condemnats per delicte dolós. Salvar-li a Ortiz el futur professional serà un encàrrec al qual no crec que s'hi negui. N'hi pot haver d'altres de més espinosos. No hi ha gaires nomenaments a fer, això li evitarà algunes pressions. Aviat es veurà com a derrota i també fins a quin punt s'apunta al servilisme o marca criteri propi. Podria rebaixar l’abisme entre les faccions i guanyar-se el respecte de la carrera fiscal, seria un actiu per a ella que perduraria en el temps. La temptació de ser la fiscal de tota la carrera i no només dels del cercle l'hauria de rondar.

Peramato es prepara. Més que d'altres. Segur que navega la institucionalitat amb més encert, perquè amb més desencert, la veritat, és difícil.

"Perquè no es dirà: els temps foren foscos

Sinó: per què callaren els seus poetes?"

Beneït Brecht.