Finalment ha sortit el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). L’onada del primer trimestre d’enguany no s’ha publicat quan tocava, durant el mes de març o abril, per dificultats i retards administratius difícils d’entendre si es coneix el funcionament de l’Administració. En tot cas, finalment tenim el millor estudi sobre l’opinió pública que es fa al nostre país i, per tant, venen dies i setmanes d’analitzar-lo a fons. Certament, hi ha molta teca, per a qui sap trobar-la i llegir-la, més enllà dels titulars cridaners sobre quants escons trauria cada partit en unes eleccions al Parlament de Catalunya o sobre la valoració dels líders polítics. El baròmetre té 136 pàgines de dades i val la pena llegir-les de la primera a la darrera.
La principal novetat d’aquest baròmetre del CEO, des del meu punt de vista, és la fortalesa creixent de l’independentisme. No és un tema menor, tenint en compte tres factors que els juguen en contra: els partits independentistes no governen la Generalitat de Catalunya ni l’Ajuntament de Barcelona, l’independentisme encara no s’ha refet emocionalment de la desfeta del 2017 i la propaganda unionista no cessa per terra, mar i aire per fixar el marc mental de la "normalització" i "girar full". Si mirem les dades del baròmetre, avui un 45% dels catalans volen la independència de Catalunya, davant d’un justíssim 51% que no la volen. És la millor xifra per a l’independentisme des del 2020. Això vol dir que, si l’independentisme esgarrapa només tres punts, ja s’arriba a l’empat. Per cert, cal destacar la pujada fortíssima de l’independentisme entre els joves. Globalment, un 36% dels catalans volen un estat independent davant d’un 30% que volen viure en una autonomia espanyola. A l’anterior CEO guanyaven els que defensen que Catalunya ha de ser una autonomia. Com sempre, es pregunta qui vol viure en un Estat català dins d’una Espanya federal, una opció tan confortable com imaginària que defensa un 22% dels catalans. Per si a algú encara no li queda clar què pensen els catalans, la monarquia espanyola és la institució més mal valorada per la població, amb un rotund suspens del 2,2 i només una aprovació del 25%. Per comparar, la Generalitat de Catalunya és la segona institució més ben valorada, només a darrere dels ajuntaments.
El CEO apunta a una possible majoria absoluta independentista al pròxim Parlament de Catalunya
Aquesta revifalla sociològica de l’independentisme té la seva traducció corresponent en unes possibles eleccions parlamentàries. Al marge de quin partit independentista queda primer o segon o tercer (jo vaticino una mena de triple empat tècnic en la segona posició entre ERC, Junts i AC), el CEO apunta a una possible majoria absoluta independentista al pròxim Parlament de Catalunya. Si agafem la forquilla baixa de la previsió de vot als quatre partits sobiranistes, tindríem 67 escons d’aquests partits. A la forquilla més alta, en tindríem 74. La majoria absoluta són 68 escons o més. No vaig néixer ahir i sé perfectament que aquesta majoria absoluta de l’independentisme no seria operativa per formar cap govern ni impulsar cap política conjunta nacional. Un cop més, la divisió ideològica i els vetos convertirien una victòria en una derrota. Però la idea de fons, per a mi, és que els independentistes no només no reculen, sinó que avancen i poden dominar la cambra legislativa del país. I ho fan malgrat que tot els juga en contra i que avui ser independentista no està de moda en molts àmbits socials del país. A mi m’han arribat a dir: "Encara estàs amb això?". Doncs sí, centenars de milers de catalans i catalanes encara "estem amb això".
Aquesta majoria absoluta dels partits independentistes té una altra derivada molt rellevant. La configuració del pròxim Parlament de Catalunya, si el CEO es compleix, aboca el país a una situació molt propera a la ingovernabilitat. En la forquilla més alta, el tripartit només suma per dos escons; només que el PSC, ERC o Comuns no arribin a la seva forquilla més alta, ja no sumaran. La reculada del PSC en seria la causa principal, un fet que sorprèn tenint en compte que governen amb mans lliures a Catalunya, Barcelona i Espanya. Tampoc no sumaria un impossible govern unionista dur format pel PSC, PP i Vox. L’única majoria estable de govern passaria per un executiu de PSC, ERC i Junts, però ara mateix em sembla poc factible. No tinc cap dubte que, en aquest escenari, serien molts els qui defensarien aquesta opció, davant un previsible govern central de PP i Vox hostil a Catalunya. Alguns voldrien bastir un front democràtic catalanista per combatre la involució, però no ens enganyem: l’única alternativa real a l’espanyolisme sempre és la independència, no pas resistir a la barricada esperant una Espanya millor que tampoc no arriba. Per això no veig per enlloc cap majoria operativa al pròxim Parlament de Catalunya. Aquesta paràlisi abocaria a una repetició electoral, però això són figues d’un altre paner i, fet i fet, encara falten dos anys per a les eleccions, si no es convoquen de manera anticipada.