El que ha passat les dues últimes setmanes a l’antiga Convergència, ara Partit Demòcrata Català, assenyala clarament cap a on estan anant les coses a la societat catalana.

Un discurs allunyat de la nova realitat, una evident indefinició ideològica i la corrupció havien fet veure a la cúpula de l’antiga CDC que calia un cop de timó. I van decidir crear un nou partit. Però tutelant el procés. I les bases, cada cop més allunyades de qui seia als despatxos de l’antiga seu del carrer Còrsega (on a la nit tota mena d’esperits corrien pels passadissos), van dir: “ja que ho fem nou, fem-lo nou de veritat”. I s’hi van posar. És el que passa quan a la gent li dónes l’oportunitat de canviar i s’ho creu i hi veu una oportunitat de canvi real.

Ah, i una cosa important. Part d’aquesta reacció radical de la gent és fruit de la vergonya que han hagut de passar molts convergents convençuts per culpa de la corrupció i, sobretot, per com s’ha afrontat. La vida al Parlament és molt còmoda, però la vida en un poble on tothom es coneix és més complicada. Molts alcaldes, regidors i militants destacats i anònims han hagut de menjar-se molta merda que no era seva i han anat acumulant una emprenyada que havia de sortir per alguna banda.

I al congrés de refundació ja van ensenyar la poteta. Per primer cop hi va haver debat de veritat. I mirant-se els estatuts del nou partit hi ha punts on és veu d’una manera evident. I, per primer cop, les coses van posar-se en qüestió. I, per primer cop, tot el que venia cuinat des de la direcció oficial era retornat a la cuina i es demanava el llibre de reclamacions. Va ser la mort del dàtils amb bacó i la pinya al kirsch de tota la vida i el triomf dels plats moderns, naturals i lleugers.

La guerra pel nom va ser el símptoma clar. La gent volia foc nou de tot. I tot el que sonava a decisió “dels de sempre”, era rebutjat. SIS-TE-MÀ-TI-CA-MENT. I la cosa ha continuat amb les persones. Si el “poder” del partit deia blanc, les bases deien negre. Fins i tot en la presidència del Consell Nacional. I així ha estat com el control del nou PDC està en mans d’una vigatana jove, decidida, amb les coses molt clares i sense cap hipoteca que la relacioni amb el passat i un manresà que és tan bon jan que no sembla polític. I al seu voltant, cares noves que provenen del municipalisme, que parlen clar i que se’ls entén. La gent ha cregut en ells perquè són la imatge de l’antipolítica entesa en la seva pitjor accepció. I en política, cada cop més, importa el que transmets.

I el que demostra tot aquest moviment és que la gent s’ha cansat de la manera antiga de funcionar. Les coses ja no es decideixen en un despatx entre 4 i es presenten perquè tothom digui amén. Al nou món, al polític i a la resta, també caldrà fer coses estranyes, però s’han d’explicar i de debatre. El món funciona en horitzontal, convencent i no imposant. I la gent ha de percebre que ets el màxim de sincer i transparent.

I qui no s’ho apliqui està condemnat al fracàs.