Una peculiaritat de ser un país a mig fer és que les nostres portes giratòries també han quedat a mig fer. Dilluns va començar la temporada a les dues principals ràdios del país i ens vam haver d’empassar, venuda com a novetat un any més, la tertulianor més rància. Si sintonitzes la ràdio un dilluns qualsevol al matí a Catalunya, per una orella pots escoltar Mireia Boya, Felip Puig, Joan Tardà, Esperanza García i Quim Nadal. Per l’altra, Mònica Terribas, Teresa Cunillera, Màrius Carol i Miquel Sàmper. També ens ofereixen Àngel Llàcer, Ricard Ustrell o Lluís Gavaldà, noms que representen l’antítesi de la innovació perquè fa lustres que són a qualsevol sopa que se’ns serveixi. El problema de la sopa que ens ocupa, però, és que ni ells són cap novetat ni a les ràdios els hi interessa que ho siguin de veritat.

Les tertúlies radiofòniques han esdevingut el Senat que no tenim, el geriàtric d’antics algús que es refusen a desaferrar-se del sentiment d’escollits pel destí que un dia els va atorgar la simple elecció democràtica. Deu ser fotut començar la temporada de les “novetats” amb aquest personal a la cartellera. Sabent-ho, l’alternativa de cercar contrapès donant seccionetes a gent com Llàcer o Ustrell pot semblar atractiva i, sobretot, fàcil en el pla teòric però, a la pràctica, el resultat és la paradoxa d’haver d’apagar la ràdio perquè fa catipén de resclosit.

Les tertúlies radiofòniques han esdevingut el Senat que no tenim, el geriàtric d’antics algús que es refusen a desaferrar-se del sentiment d’escollits pel destí

El problema del desprestigi d’aquesta mena d’espais és que és una de les fonts que molts ciutadans aprofiten per a formar-se una opinió sobre l’actualitat, sobretot la política. En la majoria de casos, els tertulians intervenen amb consignes refregides de consignes refregides, i això és el que aporten a una mena de converses on sembla que a tothom li fa mandra arribar al fons de les coses. Tot plegat genera una cultura del debat on és més important que et convidin la temporada vinent perquè portes bon rotllet al grup que no pas que duguis les intervencions preparades i aprofitis el temps per dir les coses amb el nom que creus que tenen. És una mica la pitjor part del caràcter català feta dinàmica radiofònica: fer-te el simpàtic per evitar la confrontació. No sé fins a quin punt els encarregats de fer girar aquesta rodeta són conscients del desservei que fan sobre la manera de pensar dels catalans en perpetuar espais de debat on no es debat, només s’educa en manifestar allò que s’assembli més a una opinió que molesti el menys possible. En un país petit com el nostre, tot acaba essent personal i, quan ja has omplert els micròfons seguint les quotes de partit, pots omplir les vacants amb les quotes d’amistat. Les tertúlies són una gran piscina de Pilar Rahola a Cadaqués, en realitat. Amb alguna excepció, és clar.

Perpetuar espais de debat on no s’hi debat, només s’educa en manifestar una opinió que molesti el menys possible 

Aquest estiu m’he pres la molèstia d’escoltar la programació matinal de RAC1. Per sorpresa meva —i en contra dels meus prejudicis— no ha estat una catàstrofe. Eren prejudicis fundats en què a l’estiu la tertulianor és gent de quarta i cinquena fila, fent-los al meu cap immediatament reproductors dels ecos típics de les tertúlies convencionals amb la meitat de gràcia. És a dir: pitjors. No ha estat del tot així, i no ho ha estat precisament perquè són gent de quarta i cinquena fila. Menys escarxofats i més conscients de ser on eren, gairebé agraïts, en alguns es feia evident que les intervencions tenien fonament i naixien d’un exercici de recerca previ. No cal donar les gràcies a ningú per tenir espais de tertúlia on la gent fa alguna cosa més que el rotet després de l’esmorzar, perquè aquesta hauria de ser la normalitat del país. Però els mitjans s’han anat deixant i, en una barreja de mandra i interessos, ens han fet creure que Mònica Terribas i Màrius Carol rient-se les gràcies són tot el comentari d’actualitat que mereixem, i que Ricard Ustrell i Àngel Llàcer són tota la novetat que ens poden oferir. Si ens ho creiem o no, això ja és cosa nostra.