Com que la neu és aigua, m’encanta que hagi nevat. Haig de confessar, però, que quan em portes a la muntanya a l’hivern, el primer que faig és buscar un bar per prendre un cafè amb llet esperant que en tinguin, dins de la variada oferta de llets vegetals, de civada. Sí, confesso que pateixo d’ecofòbia, i de les poques coses que puc gaudir amb la natura com a postal bucòlica és de l’enoturisme, perquè té tot allò que em desperta els sentits: paisatge i gastronomia.

Fa uns anys vaig abusar de viure enmig del no-res, en una caseta de vinya al centre del Vènet, amb un mode de vida a l'estil de Solitud, la gran novel·la de Víctor Català. Aquesta solitud no la vaig pair gaire bé. El meu ginecòleg em deia que avortava perquè la meva psique necessitava gent al voltant, parlar amb algú, donar classes, participar en programes de televisió… en definitiva: ser el centre d’atenció! I és veritat, jo sense l’estrès, m’estresso tant que semblo novaiorquesa. Ja dic jo que Sants is the new Soho, i tan tranquil·la.

La meva tesi doctoral anava sobre la sinestèsia en el tast de vins. I intentàvem, amb el Josep Roca, a través de l’òpera, la cromoteràpia i el color, traspuar les pantalles amb l’objectiu que la gent fes el tast de vins amb nosaltres gaudint del programa En clau de vi, emès els divendres a la nit al 33. Recentment, he tornat a tenir una megasinestèsia amb la pantalla, encara que suposo que al cine m'hauria sentit dins d’una fresquera. Des que he vist La societat de la neu, tinc fred.

La por moderna no és a conseqüència dels Freddy Krueger de torn, sinó per circumstàncies més properes a la quotidianitat: veure patir i morir els qui estimes

Em fa ràbia que Bayona no hagi guanyat l’Oscar. Soc tan motivada que quan necessito ànims, em poso discursos dels Oscars. Em dona força veure gent que ha aconseguit el que desitjava malgrat les cruentes dificultats. No és que somiï tenir-ne un, que com no sigui el de millor guió adaptat. Però sí que m’encantaria desfilar per la catifa vermella oscaritzada. El millor look ha estat el negre de Margot Robbie, deixant el protagonisme del rosa Barbie per a la seva companya America Ferrera, que sí que estava nominada com a secundària. La moda també és comunicació.

Poques pel·lícules, com el bon vi, tenen la capacitat de ser el centre de les converses en una taula. Vaig veure La societat de la neu al sofà de casa meva. Com que sempre tinc els nens, el poc temps que tinc lliure l’aprofito per treballar i per això la vaig veure en pantalla petita. Amb els fills a uns metres del meu alè, no és fàcil veure una pel·lícula. Així que anava fent les parades de rigor per l’ansietat de la història i per comprovar si la Vita i el Leo jugaven tranquils a la seva habitació. Estava amb mi l’Olimpia, una de les meves millors amigues des dels anys com a estudiant a la Pompeu, especialitat, Humanitats, i amb la calefacció a tot drap. I mira que coneixia la terrible peripècia dels nois dels Andes, però inclús sabent la història, vaig patir com una neòfita en el tema. Em va passar una experiència similar amb Lo imposible, una pel·lícula que em va treure les ganes de passar unes vacances a un bungalow davant el mar. La dimensió espiritual de la pel·lícula La societat de la neu està en la veu d’un narrador que mor abans que Nando Parrado i Roberto Canessa es posin en contacte amb Sergio Catalán, el pastor que controlava el seu ramat d’ovelles a la ribera del riu Barroso. I també en l’obsessió per sobreviure, un cant a la vida, d’aquelles persones que van malviure 71 dies enmig d’una catifa de neu i de glaç. Si em manca alguna cosa, és saber com van subsistir després de la tragèdia, un cop superat l’impacte de reptar la mort i guanyar, i com van poder recuperar-se físicament i emocional. No és safareig, o potser sí. Em va fer pena comprovar, no pels supervivents, que els homes resisteixen físicament més que les dones. Soc massa petita per veure pel·lis així, encara que siguin ficció. Una pel·lícula és una pel·lícula, però quan està tan cruament basada en la realitat, em deixa fora de joc. Quan va acabar La societat de la neu, vaig tornar a mossegar-me les ungles i no vaig poder dormir com hauria desitjat. La por moderna no és a conseqüència dels Freddy Krueger de torn, sinó a circumstàncies més properes a la quotidianitat: veure patir i morir els qui estimes.

Sé que no queda bé, però a mi la natura no em relaxa, i em fa més aviat por. El meu avi matern, el Lleó de Sants, va morir ofegat quan estava a bord del seu vaixell en circumstàncies que es va endur a la tomba. Tanta natura, sigui el mar amb les gavines planejant pel cel, o un bosc en calma, em fan sentir neguitosa. Em sento més segura a la ciutat, escoltant, de nit, el camió de les escombraries del meu carrer. L’únic mar que aguanto és un oceà de vinyes. I prefereixo un museu que un bosc, i maridar un quadre de JMW Turner amb un vi de gel abans que arribi la primavera!