I què és ser potaxie?, us preguntareu. Tranquils, la Jéssica Albiach tampoc no ho sabia abans d’abillar-se amb una samarreta de coloraines on s’hi llegia 'Catalunya potaxie'. En argot jovenívol, ser potaxie és l’antagonisme de ser fife, per exemple, que són el perfil d’usuaris tirant a bàsics i masclistes a les xarxes socials, sobretot a TikTok. La necessitat de ser la crossa del PSOE sense assimilar-s’hi va tan lluny, que les etiquetes per fermar els electors són cada cop més estrambòtiques. Els comuns —en aquesta campanya electoral més que mai— són l’últim rasclet que passa l’espanyolisme per l’esquerra. Són un camió d’escombraries llustrat de purpurina, perquè ens entenguem. Una escola de formació de futurs militants del PSOE encara necessitats que els parlin com als adolescents. Són l'enèsima estratègia espanyola: en nom de la diversitat orgullosa i la pluralitat que ens enforteix, reforcen les dinàmiques de poder que caricaturitzen la catalanitat i la condemnen a la minorització.

No es pot fer a la vegada campanya per ser crossa del PSOE i per diferenciar-se’n sense perdre credibilitat cada cop que s’obre la boca. Els resultats de les últimes enquestes ho mostren: el seu votant només és un socialista que encara vol que l’enlluernin amb una retòrica aparentment neutral, però profundament etnicista. Fa uns dies, el diputat David Cid va seure a la taula de la Gemma Nierga a brandar una de les línies vermelles del partit: amb el PSC, sí; amb la dreta de Junts, no. Si per alguna cosa ha servit aquesta campanya ha estat per constatar que el PSC és més a la dreta i més espanyolitzat que mai, i que la seva política econòmica no dista gaire —per no dir gens— de la de Junts. Hay que ampliar el aeropuerto y hay que ampliar las carreteras. ¿Cómo va a venir la gente? ¿En patinete?, bramava Illa en un míting l’1 de maig. 

Els comuns són l'enèsima estratègia espanyola: en nom de la diversitat orgullosa i la pluralitat que ens enforteix, reforcen les dinàmiques de poder que caricaturitzen la catalanitat i la condemnen a la minorització

La línia que fan servir els comuns per decidir amb qui sí i amb qui no, la marca l’adscripció nacional. Ja poden posar-se les samarretes de coloraines que vulguin i ordir totes les identitats intermèdies que desitgin: en el moment polític actual, dissimular els surt cada vegada menys a compte electoralment. Fer pinkwashing a l’espanyolisme aquesta campanya és una estratègia que rendeix justet, justet, perquè a l’espanyolisme ja no li cal. Amb uns partits independentistes amb el discurs completament desgastat, l’elector ja no necessita pinkwashing. La Catalunya mestissa té cada vegada menys força al costat de la Catalunya espanyola, bo i sent exactament el mateix amb retòriques lleugerament retocades. La reculada és el moment de l’espanyolisme i la pretesa equidistància dels comuns només serveix per pescar els últims distrets que no van llegir bé la carta del profundamente enamorado. 

La línia que fan servir els comuns per decidir amb qui sí i amb qui no, la marca l’adscripció nacional. S’encarreguen de formar una generació d’electors que enemistin per sempre la catalanitat amb el progressisme

Des del feminisme i els drets LGTBIQ+ passats pel sedàs swiftie, des dels clixés de sempre ancorats en el mateix menyspreu que es gasta contra els catalans a plaça Artós, els comuns s’encarreguen de formar una generació d’electors que enemistin per sempre la catalanitat amb el progressisme. Malauradament, a ERC i la CUP no sempre responen amb prou fermesa a la manera com els comuns exploten aquesta contradicció inexistent. Hi ha qui els resta importància, atesa la seva minsa força electoral, però no cal ser gaire llarg per entendre que posar en circulació certs discursos en determinats sectors pot ser tan perillós com un nombre d’escons concret, sobretot quan saps quins són els nuclis on poden ser més ben acollits. Quan es tracta d’acaronar la qüestió nacional, fan de corcs silenciosos al servei dels gegants i posen electoralment totes les causes justes al servei de la nació espanyola. La Catalunya potaxie sempre escombra cap a Espanya.