Crec que ja podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que el bonisme és i ha estat un fracàs absolut. Bàsicament perquè és una farsa. El bonisme ("Conducta basada en la creença que els problemes es poden resoldre a través del diàleg, la solidaritat i la tolerància, és a dir, a través d'una actitud característica de les bones persones") només funcionaria en una societat idíl·lica composta de persones molt centrades mentalment. I ja sabem que no és el cas. Per desgràcia, a la societat en què vivim no es dona prioritat a la salut mental. Tampoc s'exigeix als professionals de la salut mental que facin teràpia abans d'exercir com a tals. El resultat és una societat farcida de sociòpates amb poder i de ciutadans empastillats per poder suportar una vida que no els fa feliços.
Sé que és molt bonic que de la boca d'un polític en surtin missatges com "Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament […], Estima els altres com a tu mateix" (Mt 22,37-39) o "No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no cometis cap frau, honra el pare i la mare" (Mc 10,19). Però queda lleig que sigui només per aconseguir vots i que de portes endins faci tot el contrari del que predica. També és molt bonic que un polític o un empresari digui que la seva prioritat és el català i que farà tot el possible perquè no es mori (pels vots o les vendes, és clar), però molt trist que no compleixi el que promet i que de portes endins parli en castellà tot el dia. No es pot ser bonista i hipòcrita al mateix temps. O una cosa o l'altra.
Dir que a Catalunya no hi cabem tots no és ser egoista ni d'extrema dreta, és ser realista i tocar de peus a terra
El mateix passa amb el "Volem acollir". És admirable que alguns polítics vulguin acollir tothom sense jutjar si són assassins, criminals o màfies, però queda lleig que ho facin només per guanyar les eleccions i continuar ingressant. Tot i que al Nou Testament ja se'ns recordava que "No us oblideu de practicar l'hospitalitat; gràcies a ella, alguns, sense saber-ho, van acollir àngels" (He 13,2), hem vist amb els nostres propis ulls que no tots els nouvinguts són àngels —ni de bon tros. Ser bona persona no vol dir anar amb el lliri a la mà i fent saltirons pel carrer. Allà on en caben quatre, no en caben dos mil. Ni allà on caben sis milions de persones, hi caben deu milions. Haver volgut anar en contra d'aquesta lògica indiscutible l'únic que ha provocat és l'enfonsament de la societat del benestar que tants anys hem tardat a consolidar i en la qual vivíem tot cofois. I això no només afecta i afectarà els autòctons, sinó també els nouvinguts. Us en posaré un exemple molt senzill, perquè sembla que hi ha algunes persones que els costa d'entendre aquesta idea tan simple. Imagineu-vos que tenim un litre d'aigua diari i que l'hem de repartir entre deu mil persones. Si dividim l'aigua entre deu mil persones, a cada persona li tocarà beure 0,0001 litres d'aigua al dia (que vindria a ser el gruix d'un cabell humà). Creieu que algú podrà sobreviure sense morir deshidratat? Segurament no ens morirem tots immediatament —alguns tardaran dos dies; els altres, tres, i els més soferts, fins a cinc dies—, però el que podem afirmar amb seguretat és que al cap de cinc dies serem tots morts. Una cosa semblant passa amb la societat del benestar a la qual feia referència: el bonisme l'està destruint dia rere dia. Ara no m'atenen en català a la consulta del metge; ara m'he d'esperar dos anys perquè m'operin; ara m'atraquen pel carrer i deixen lliure l'atracador perquè només ha atracat quaranta persones en un any; ara no arribo a final de mes; ara m'imposen una cultura que no sé d'on baixa i que no és la meva; ara el preu del lloguer es dispara; ara els meus veïns només parlen castellà i s'ofenen si els parlo en català; ara em surt més barat viatjar al Brasil que comprar una tomata al supermercat; ara el meu fill de deu anys encara no sap llegir ni escriure bé perquè no se'l pot forçar a aprendre i perquè la "persona professora" ha de trampejar el caos a l'aula… No pots ficar en un mateix lloc més persones de les que hi caben i amb valors i cultures completament diferents: mai acaba bé.
Dir que a Catalunya no hi cabem tots no és ser egoista ni d'extrema dreta, és ser realista i tocar de peus a terra. És deixar el lliri on millor està: plantat a terra. Hem arribat a un punt de bonisme tan delirant que no diem obvietats per por de ser assenyalats i marginats socialment i laboralment. No podem acollir tothom. I menys els delinqüents. I menys perquè alguns polítics amb sanitat privada i amb fills escolaritzats en escoles privades guanyin les eleccions. No és just ni per als autòctons ni per als nouvinguts. Hi perdem tots. Que tingueu un bon dia.