La celebració de la Diada és sempre un motiu d’afirmació d’identitat col·lectiva i de petició de respecte per una nació històrica. Els darrers anys, s’ha celebrat sota l’ombra de l’experiència del referèndum de l’1-O del 2017, que per als que hi vam participar fou un acte democràticament reivindicatiu per la independència; però per a l’Estat fou una provocació gravíssima que mereixia càstigs exemplars, com així ha sigut. La persecució política, policial i de la justícia patriòtica que continua, fa recordar una coneguda cançó de La Trinca que assimilava els catalans amb els indis del Far West. Deia “...sabem segons la història, que aquesta tribu, pobrets, quan es rifen garrotades tenen tots els bitllets”. Els catalans no caiem bé a Madrid, que és on hi ha el poder, i som objecte de liquidació com a nació. Només com a nació, perquè no se’ns vol liquidar com a centre d’activitat productiva, entre altres coses perquè està en punta de llança en alguns àmbits tecnològics, és una potència exportadora, crea molts llocs de treball, etc. i també, com és àmpliament conegut, perquè Catalunya estira de manera decisiva el carro de l’estat del benestar espanyol. 

Com ho fa? La dada de síntesi que millor ho il·lustra és la nostra balança fiscal amb el sector públic central. Vuit anys després del referèndum, sembla que les coses continuen instal·lades en una xifra equivalent a aproximadament el 8% o 9% del PIB (22.000 milions d’euros el 2021). Dic sembla, perquè no hi ha indicis que l’actual govern català les estigui actualitzant, ja que la informació que proporciona l’Estat és insuficient, tot i que hi deu haver alguna cosa de voluntat política, perquè, malgrat les limitacions informatives, el govern anterior en va fer una estimació per als anys 2019-2021. En qualsevol cas, siguin 20.000, siguin 25.000, la xifra de diners que se’n van a Madrid i no tornen és un escàndol. L’estructura de la relació econòmica entre la capital i Catalunya continua com sempre, fins i tot quan s’intenten arreglar una mica les coses. N’és un exemple la condonació de deute amb FLA, resultat del pacte ERC-PSOE.

Com ja vam analitzar quan es començava a parlar d’aquest tema, cap comunitat parlava de condonar deute. Doncs quan s’ha concretat l’operació, resulta que per qui més ha servit ha estat per la resta de comunitats: a les Canàries i a Andalusia se'ls condona la meitat del deute; a Astúries, Castella-la-Manxa i Extremadura, una tercera part, i a la cua, amb una cinquena part, hi figuren el País Valencià, les Illes i, com no podia ser altrament, Catalunya. Això passa quan s’estan pactant transferències (gestió d’impostos, començant per l’IRPF, Rodalies Renfe,...) que, malgrat respondre a una voluntat política benintencionada, topen amb l’oposició de les estructures de poder de l’Estat, entre les quals les dels mateixos empleats (maquinistes de tren, inspectors d’Hisenda, etcètera) i en el futur qui sap si també amb l’oposició de la justícia patriòtica.

La xifra de diners que se’n van a Madrid i no tornen continua sent un escàndol

 La situació em recorda una altra estrofa de la mateixa cançó de La Trinca citada abans: “...com sempre passa al cine / a l'hora de la veritat / els tractats amb rostres pàl·lids / només són paper mullat”. Malgrat petits progressos, la relació econòmica de l’Estat amb Catalunya continua essent fonamentalment la de sempre, és sòlidament estructural i tot sembla indicar que la cosa continuarà i continuarà. La sagnia permanent de recursos generats a Catalunya té les seves conseqüències en serveis públics com la sanitat o l’educació, que les famílies resolen amb més mútues privades i escoles privades que no pas a la resta de l’Estat.

Fins aquí el tòpic que la culpa dels nostres mals ve sempre de Madrid i que el problema no té una solució fàcil. No ho hem de parar de denunciar, però també hem de tenir present que potser hi ha mancances en la part catalana, en particular del nostre estament polític, tant aquí com a Madrid. És cert que l’animositat de l’Estat respecte a Catalunya ha estat històricament molt accentuada, perquè 1) ens consideren propietat privada, 2) ens veuen amb potencial inequívoc d’esdevenir un Estat, i 3) que l’animositat s’ha accentuat amb el procés. Però alhora, tot això s’ha produït perquè els nostres representants polítics no han defensat prou bé els interessos de la població catalana. Això val per a tots els partits: tant els independentistes, que han demostrat una manca de fortalesa i destresa negociadora quan han tingut el poder, com els partits sucursalistes (unionistes o no), que no han pensat en Catalunya sinó en els interessos dels seus amos a Madrid.

Quina diferència respecte al País Basc, on unionistes i independentistes remen en el sentit dels interessos de la població basca, de llarg termini i de les coses del dia a dia. Amb l’avantatge que, a diferència dels catalans, els bascos cauen bé a Madrid o s’hi saben moure millor que els catalans, que som els “pupes” del Far East (amb permís d’aquell trio irrepetible que fou La Trinca).