Un dels miratges que més èxits han tingut al llarg del temps a l’hora de mantenir enganyats als catalans, és el de fer creure que les esquerres espanyoles –i especialment l’esquerra institucional i institucionalitzada, és a dir, el PSOE— eren més favorables als drets nacionals de Catalunya, que les dretes. No cal dir que per a reforçar la solidesa d’aquesta fal·làcia ha resultat molt útil la dreta espanyola, tan histèrica i cridanera a l’hora de defensar la seva Espanya excloent, que ha semblat que els socialistes eren els interlocutors raonables, aquells que obrien vies de solució. Al capdavall, és evident que els socialistes són més racionals i simpàtics, i no fan servir el llenguatge desaforat i carpetovetònic de l’ultranacionalisme espanyol, sigui en la versió que sigui, atès que respecte a la qüestió catalana, el PP i Vox van a la carrera. De fet, si aquesta dreta casposa, reaccionària i antimoderna no existís, i s’hagués estructurat una dreta espanyola més british, el PSOE tindria moltes més dificultats per vendre els seus productes caducats. Però davant aquesta cort mediàtica que baladreja pels micròfons amb indissimulat esperit colpista, i d’aquests líders ultramuntans que parlen d’Espanya com si enyoressin Ferran VII, és inevitable que el córner esquerre ens resulti menys asfixiant.

I, tanmateix, és mentida. De fet, goso plantejar una idea antipàtica: qui ha resultat històricament més útil a l’hora de mantenir-nos callats, amansits i apaivagats, ha estat sempre l’esquerra, tant en els temps de les Corts de Cadis o durant la República, com en la transició i l’actual democràcia. Mentre les maneres de fer de la dreta són simplistes i barroeres, l’estil socialista sempre ha estat més complex i sibil·lí, i per això mateix ha resultat ser més efectiu. En realitat, el PSOE és qui posa en pràctica allò d’infausta memòria del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”, que aconsellaven els felipistes de la Nova Planta per tal de destruir la identitat catalana. I aquesta afirmació no val només per als drets nacionals, sino per a qualsevol dels drets individuals que han estat coartats. Per exemple, mai no haurien pogut blanquejar i assumir els crims d’estat dels GAL, si els hagués perpetrat el PP. Ni hauria estat fàcil vendre lleis infames com la famosa llei de la puntada de peu a la porta —la llei Corcuera— si ho hagués fet la dreta. Ni ara mateix, amb la criminalització del dret a la protesta que estan perpetrant, amb l’excusa de retirar la sedició. De fet, el PSOE no ha tirat enrere cap de les lleis del PP que retallaven drets, per molt que vengui el peix podrit en campanya electoral. En certa manera, l’esquerra parteix d’una major credibilitat a l’hora de defensar aquests drets i, per tant, quan els restringeix, també gaudeix d’una major coartada. Com si reprimir-nos en nom de l’esquerra fos menys repressió.

Qui ha resultat històricament més útil a l’hora de mantenir-nos callats, amansits i apaivagats, ha estat sempre l’esquerra. Mentre les maneres de fer de la dreta són simplistes i barroeres, l’estil socialista sempre ha estat més complex i sibil·lí, i per això mateix ha resultat ser més efectiu

De retorn a la qüestió catalana, les evidències s’amunteguen. Va ser l’aval del PSOE el que va donar pàtina democràtica a la repressió del primer d’Octubre i  a la causa general contra Catalunya que se’n va derivar. No oblidem que, si el PSOE no hagués donat un suport indestructible a tot l’artifici repressiu que es va muntar, el PP no l’hauria pogut portar a la pràctica amb tanta impunitat. És un fet que es varen destruir drets individuals, que es va convertir en causa penal un conflicte polític, que es varen anorrear els drets col·lectius, ocupar institucions, forçar eleccions, destituir presidents i perseguir de la manera més ferotge a dirigents polítics, civils i a tota mena d’activistes, i durant tot el temps, el PSOE va callar, va atorgar i fins i tot va aplaudir. És a dir, va existir el vistiplau de tota la cúpula socialista —poder mediàtic inclòs— des del minut primer, fins al punt que Rubalcaba va ser tan decisiu com els del PP, a l’hora de dissenyar l’operació. Les porres que ens varen pegar tenien impresa la validació socialista, com l’han tinguts les togues que ens han sentenciat.

Però no cal anar al 2017 o als fets d’aquests darrers cinc anys (que continuen degotant judicis polítics i persones represaliades), perquè la realitat més immediata confirma l’eficàcia socialista en aconseguir un notable doblet: negar els drets catalans i, alhora, adormir les consciències. Per exemple, tot el que estem patint sobre el català a l’escola neix de la llei Celaá, aprovada amb els vots d’Esquerra (mai un partit catalanista s’havia deixat enredar tant i tantes vegades), i que va servir per consolidar la llei Wert. I ara mateix estem vivint la jugada trilera més inimaginable que podíem esperar: fer veure que es concedeix la derogació de la sedició —que era obsoleta i impossible d’encaixar a Europa—, i aprofitar per endurir la repressió de la protesta. És a dir, cap pas endavant del dret a l’autodeterminació, cap pas en el camí d’acceptar el conflicte polític, cap pas en la via de reconèixer els nostres drets nacionals. Cap pas, ni un. Ans al contrari, si alguna cosa està fent el PSOE és justament la contrària: blindar encara més la impossibilitat d’exercir els nostres drets nacionals. I a sobre ho fa aconseguint dues coses: que ERC li doni suport, i que la dreta hiperventili histèrica. No hi ha solucions, ni propostes, ni plantejaments de futur, sinó l’enèsima maniobra de distracció per tal d’apaivagar els anhels i adormir la lluita. El vell procés d’amansir la fera per aconseguir domar-la definitivament.