Si mitjans de comunicació com el New York Times o el Financial Times lloen les polítiques econòmiques de Mariano Rajoy, són celebrats com a il·lustres capçaleres, serioses i rigoroses, mestres de periodistes, referència mundial de líders i opinions públiques, els millors avals que un governant pot presentar davant del món civilitzat per acreditar com de bé ho fa.

Si aquests mateixos mitjans demanen, en canvi, que es deixi votar a Catalunya, o qüestionen l'estratègia desplegada pel govern central, són degradats de sobte a tabloides estrangers que no coneixen ni Espanya ni la seva història, que no saben de què parlen, que farien bé d'ocupar-se dels seus propis assumptes i els seus propis independentistes i que, no ho descartem, alguns diners hauran cobrat de la Generalitat per publicar coses així.

Aquest és l'aclaparador nivell ja assolit per la política espanyola, la mateixa que converteix el fet de declarar desert el concurs per comprar unes urnes en un gegantí triomf polític quan, fins ahir mateix, la mera previsió d'anar a comprar tals urnes constituïa, per aquest ordre, una provocació independentista, una amenaça a l'estat de dret i un delicte flagrant, ja es veuria si penal o constitucional.

A alguns ens sembla alarmant l'espectacle de veure aparèixer guàrdies civils i fiscals que venen a avisar funcionaris públics que vagin amb compte amb el que fan

Aquesta mateixa política amb l'altura d'un pati d'escola acaba de rebre, amb idèntic entusiasme, que a Catalunya sembla haver començat a funcionar, a mitges entre la Fiscalia i la Guàrdia Civil, una espècie d'"Unitat precrim" com aquella que protagonitzava l'aclamada i inquietant Minority report de Steven Spielberg. Segurament guiats per les poderoses premonicions jurídiques i constitucionals de l'omniscient vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, despatxos i passadissos de l'administració catalana s'estan veient envaïts de sobte per aspirants a Tom Cruise disposats a tot per evitar que es cometin crims horrorosos i intolerables, com adquirir un programari informàtic o llançar una campanya institucional.

Procediments i expedients administratius gestionats amb absoluta normalitat per altres comunitats autònomes "no sospitoses", com comprar unes urnes o fer un registre dels seus naturals a l'estranger, es converteixen en "precrims" que han de ser evitats i perseguits abans que es produeixin sense una altra garantia que el convenciment de qui els persegueix. Pot ser que a molts els sembli normal que així succeeixi en una democràcia europea avançada. Però a alguns ens sembla alarmant l'espectacle de veure aparèixer guàrdies civils i fiscals que venen a avisar funcionaris públics que vagin amb compte amb el que fan perquè podria ser delicte i podria tenir conseqüències professionals, personals i penals.

El dret penal i el poder repressiu d'Estat actuen sobre fets i els jutges, no els fiscals ni la Guàrdia Civil, condemnen sobre proves; no sobre intencions, declaracions, pensaments o idees. Agradi o no el que pensin o vulguin els avisats, ni el "precrim" ni res que se li assembli resulten admissibles en una democràcia i no pot ni ha de fer un pas enrere en aquest convenciment o estarà perduda. Avui són els funcionaris de la Generalitat, demà pot tocar-li a qualsevol altre que no agradi, no convingui o irriti el poder; vostè mateix, per exemple.