Per si no ho sabia el senyor Núñez Feijóo —Alberto per als amics—, els catalans fem coses, i no sempre del seu grat. Pot preguntar-ho al senyor Rajoy, que les va patir, a pesar d'haver fet anuncis colonialistes quan tractava de demostrar l'amor que sentia ell com a representant d'un partit usualment avesat a la catalanofòbia, secundada per una tropa de peperos catalans inadaptats. I, com el colon que arriba amb el carro ple de miralls, pintes, ampolles d'alcohol o morcillas de Burgos per mostrar la seva actitud paternalista amb els indígenes a qui vol espoliar el territori, Núñez Feijóo va arribar-se a Catalunya i li van fer una entrevista a La Vanguardia d'una condescendència admirable. Va prometre més inversions a Catalunya en el cas que fos elegit president i un respecte a la cultura catalana, seguit de molts ba bla bla que, si no tinguéssim el cul pelat de falses promeses provinents de partits nacionalistes espanyols, en les hauríem pogut empassar pel mètode del gavage —en català, "embullat"— que és la manera com s'alimenten les oques per obtenir-ne el foie-gras, a través d'un procés d'alimentació forçada amb l'objectiu de provocar una acumulació massiva de greix a les cèl·lules hepàtiques perquè el fetge hipertrofiat de l'animal multipliqui la seva mida. Al cap i a la fi, el que vol dir el senyor Núñez Feijóo és que dels catalans només en vol el foie-gras o el que, en llenguatge més planer, seria fotre'ns el fetge per continuar alimentant la cortesania servidora de sa majestat el Borbó.
Després de llegir l'entrevista, el que em va sortir de l'ànima va ser "quins pebrots!", una expressió molt catalana i que, de ben segur, podrien traduir-li en Fernández, l'Albiol o en Cirera, policia política auxiliar subordinada a uns interessos allunyats del territori català. Si aquest article estigués dedicat a Abascal, en comptes de parlar de policia política auxiliar, parlaria directament de Schutzmannschaft o de Schuma.
No sé si visc en una realitat paral·lela, però últimament m'he trobat força vegades en Daniel Cirera, un tipus que et guanya per la seva simpatia, però no per la seva ideologia. Mentre xerràvem, va arribar un cambrer amb una safata de copes de vi, i en Cirera, com a home ben educat, me'n va atansar una i li vaig dir que no, que no bevia, per problemes pretèrits amb l'alcohol. La sinceritat és una part important de la curació. I davant el "no", em va contestar sorneguerament que la culpa de les meves passades debilitats la tenia les meves conviccions independentistes. Me'l vaig mirar amb condescendència, i amb una educació quasi cristiana li vaig contestar que, ans al contrari, una part de la culpa de les meves tribulacions la tenia un partit com el seu. Per cortesia, no li vaig fer la mare de totes les preguntes i la que li hauria de fer qualsevol periodista amb autèntica ànima periodística: com a català, com pot ser membre actiu d'un partit catalanòfob?
Núñez Feijóo està en campanya i les seves ànsies presidencials pretenen que oblidem, per posar un exemple, el paper visceral que ha tingut la seva formació en contra de l'oficialitat del català a la Unió Europea. Però el president del Partit Popular ha arribat a Catalunya sense saber de què va Catalunya, o, el que és més greu, sense saber de què va aquest país petit, el 19% del PIB del seu, i part substancial —impositivament parlant— perquè totes les comunitats subsidiades governades pels populars puguin continuar mantenint les menjadores, els trens d'alta velocitat que arriben enlloc i tota una tropa funcionarial que li garanteix el vot. El somni de l'Espanya radial que va somiar Aznar —una pantomima intel·lectual, un estadista incapaç d'entendre frases complexes, un rapsode de l'esfínter— és el que Núñez Feijóo porta escrit en un programa dissenyat per recuperar un hipertrofiat concepte ibèric. Es van perdre les colònies, però com va dir un espanyol de pro com Casto Méndez Núñez, "más vale honra sin barcos que barcos sin honra". Tal com s'esperava, el líder del PP va arribar a Catalunya amb un esperit conciliador però fraudulent, com el llop amb pell d'ovella. Núñez Feijóo no és un llop, però al voltant ja té les feres per reconduir-lo en cas d'esbiaixar els objectius de la FAES.
Per cortesia, no li vaig fer la mare de totes les preguntes i la que li hauria de fer qualsevol periodista amb autèntica ànima periodística: com a català, com pot ser membre actiu d'un partit catalanòfob?
Com a català, i espanyol per imperatiu legal, em fa certa vergonya estar representat al món per gent —si les enquestes no van errades— com el president del Partit Popular. Em va passar amb Rajoy, i vaig sentir-me insultat amb Aznar, i em temo que amb Núñez Feijóo hauré de demanar nacionalitzar-me andorrà, encara que hagi de viure 181 dies a Escaldes-Engordany. Soc un tipus massa sensible per suportar aquesta colla de facinerosos veient-los viatjar per Europa en un anglès tan raquític i berlanguià com el seu tarannà europeista. En qualsevol país més o menys avançat, seria incomprensible que el seu representant no parlés la llengua oficial internacional, però Núñez Feijóo va excusar-se de no parlar l'anglès dient que ell havia nascut en un llogaret, i es va quedar tan tranquil.
Moltes lleis que s'han aprovat a Catalunya, com l'habitatge, van ser tombades per un Constitucional llavors governat per majoria de magistrats conservadors, lleis que ara es volen adoptar a la nova Espanya sotmesa a les inclemències del temps i de la revolució tecnològica. Perquè els catalans fem coses, i ho sap el senyor Núñez Feijóo, i tota la camada de populars i policies polítics auxiliars que el secunden. El problema és que moltes de les coses que fem no les tolera i necessita una majoria absoluta per no haver de parlar català a la intimitat, com feia el fantasma de les guerres passades. I davant els verismes, no entenc les raons per les quals Núñez Feijóo ve a Catalunya amb un sac de promeses mortes. D'això se'n diu ser un barrut.