Tot fa pensar que Espanya no pot viure sense la col·laboració dels catalans, i el règim autonòmic mira de convertir Aliança en una nova distracció capaç d’entretenir el país amb discursos i il·lusions estèrils. L’espoli material i la guerra psicològica que, després de l’1 d’Octubre, es va fer a Catalunya a força de prostituir els ideals d’esquerra, sembla que ara es reactiva per la dreta. El peixet que es va donar als nens d’Oriol Junqueras ara es vol donar als nens de Sílvia Orriols. El flautista d’Hamelín era un home de recursos i sabia moltes melodies, però el talent també es gasta i la música cada vegada és més pobra.

No és només que les plusvàlues de la Guerra Civil i del franquisme es vagin acabant, cosa que ja planteja un problema greu. A més, les ideologies decimonòniques que van servir per construir i unificar els estats nació europeus també estan exhaustes. El caos que plana a tot arreu ve de l’esfondrament de les bases que sostenien el món modern. Els Estats Units estan destruint els equilibris de 1945, però la fondària dels canvis és tan gran que cauen columnes que venien de Westfàlia i fins i tot de l’or americà. Per això Pedro Sánchez pot jugar a fer el Quixot amb ideals gastats, com si fos un castellà del segle XVII. 

Com a bon madrileny que ha anat a les escoles correctes, el president sap que en temps de ruïna el llenguatge conserva un eco residual d’autoritat. L’única obligació indefugible de la Moncloa és quadrar els números, evitar que Europa intervingui i qüestioni l’ordre hispànic, que és el més vell de tot el món occidental. Sánchez polaritza i regularitza immigrants perquè necessita pagar els sous dels funcionaris i les pensions dels seus votants, mentre manté les aparences democràtiques del bipartidisme. El problema és que, com ja ha passat altres vegades, les elits de Barcelona van quedant acorralades entre la indignació del poble català i la verticalitat despietada de la maquinària de l’Estat. 

Si el Cercle d’Economia s’allunya del PSC després de quaranta anys de riure-li les gràcies, no és perquè els empresaris ben connectats pateixin de sobte pel futur de Catalunya. Si la senyora Garcia-Milà troba ara que potser n’hem fet un gra massa amb la immigració no és perquè al país li hagi passat res que no sabés. El canvi d’actitud ve d’una contradicció de fons que tindrà conseqüències cada cop més crues. A l’empresariat barceloní li passa una mica com a La Vanguardia, que vol marcar distàncies amb Catalunya, per no molestar el rei, però sense Catalunya és un diari de províncies. 

Sense un espai nacionalista que els empresaris puguin controlar i fer treballar a favor del diàleg amb Madrid, el bipartidisme no funciona. Els equilibris de la Transició estan trencats i les elits de Barcelona són les primeres a patir-ne les conseqüències perquè són l’últim mico de l’escalafó hispànic. Per això des de l’aplicació del 155 hem vist tants intents de ressuscitar Convergència, ni que fos en forma de succedanis. El problema és que les ideologies estan mortes i que els partits, a Catalunya, només serveixen per protegir els seus líders. Això ja era així en temps de Jordi Pujol, però l’aplicació del 155 ha accentuat aquest fenomen.

Només cal veure què ha passat amb Junts i amb ERC i saber com funciona Aliança per entendre per què quan l’empresariat intenta pactar amb un partit català, o simplement utilitzar-lo, es troba amb un ninot de drap. Sense drets polítics, no pots tenir organitzacions polítiques. I menys en una època sense valors ni discursos sòlids. Pots tenir individualitats: caps de colla com Junqueras, Puigdemont, Orriols o els meus amics Jordi Graupera i Abel Cutillas, que s’amaguen en un sotabosc d’equilibris, limitacions i sobreentesos. Però és insensat esperar de la política que no sigui una activitat subterrània i molt promíscua.

El Cercle d’Economia es distancia del PSC perquè sense la vella Convergència el poder de l’Estat es va tornant cada cop més asfixiant

En el fons, els catalans encara estan fent primàries. El famós milió que no s’ha rendit mai, que ha sobreviscut incrustat a tot arreu des de finals del segle XIX, encara espera el moment de triar els seus líders i de tornar a organitzar-se. La victòria de Joan Laporta al Barça i algunes de les abraçades eufòriques que he vist a les xarxes socials formen part d’aquest fenomen de reagrupament. El Cercle d’Economia es distancia del PSC perquè sense la vella Convergència el poder de l’Estat es va tornant cada cop més asfixiant. Però Convergència no tornarà. Ja va fer la seva feina. I el seu espai ja no existeix perquè els ossos de l’autonomia només els pot escurar el PSC. 

A Catalunya només hi ha dos programes: hi ha el programa socialista basat en la fantasia de la gestió —dels polítics que resolen els problemes de la gent sense la gent—, i hi ha el programa de primàries, fill de les consultes i l’autodeterminació, basat en la idea que un país és una constel·lació de lideratges i d’organitzacions sorgides de l’empenta i els anhels del poble. En la mentalitat autonòmica, el fantasma de Convergència provoca salivera i els diners encara estan més pendents del resultat de les eleccions que de la influència que poden tenir sobre la xarxa política emergent. Però els diners no tenen vida pròpia, i quan actuen com una força sense món acaben carregant contra molins de vent, com el Quixot que reaccionava a realitats imaginàries perquè només sabia repetir el passat.