L’inici d’un any nou sembla un bon moment per als bons propòsits. Pensar en quins objectius un vol assolir a nivell personal, familiar, professional, col·lectiu, etcètera i decidir quines accions haurà de portar a terme, i quan, per assolir-los. Això que és molt comú que ho fem les persones a principis d’any també es pot aplicar als països o als moviments. De fet, em sembla del tot imprescindible que el catalanisme ho faci. El país ho necessita i el mateix moviment polític també. Aquestes festes he rellegit L’home a la recerca de sentit de Viktor Frankl on l’autor, un psiquiatre presoner d’un camp de concentració, parla sobre la capacitat humana de transcendir les dificultats si entén el que dona sentit a la vida. “Vam ser testimonis de l’actitud dels companys: mentre uns es comportaven com porcs, altres ho van fer com sants. L’home gaudeix d’ambdues potencialitats. De les seves decisions, i no tant de les condicions, depèn quina de les dues surt a la llum”.

El que descriu Frankl no deu ser comparable amb res. Utilitzar-lo no vol dir equiparar qualsevol situació de patiment amb el que van patir els jueus als camps nazis, si fos així ell tampoc hauria pogut aplicar-ho amb els seus pacients. Centrem-nos, per tant, en analitzar com ha reaccionat l’home en altres situacions de patiment sense que siguin assimilables entre elles. Per exemple el procés d’independència de Catalunya que el catalanisme ha viscut com una situació adversa. Es va perdre? Crec que falta més perspectiva històrica per ser taxatius. Jo continuo pensant que si es va perdre no és tant com pugui semblar. En tot cas no es va assolir l’objectiu, hi va haver frustració, repressió, presó i exili. La reacció d’una part del catalanisme a aquesta situació han sigut els retrets, la desconfiança, la minimització del que es va aconseguir i una certa ràbia mal canalitzada contra aquells a qui vam exigir primer i vam acompanyar a la presó després. Aquest estat d’ànim ha portat algunes persones a abraçar el populisme, basat a explotar les emocions negatives i no en la construcció d’un projecte compartit. Basat en la cerca d’uns enemics interns a qui cal fer responsables de tot el que passa.

D'aquí a un any serà el moment de commemorar el desè aniversari. Partits, entitats, societat civil: heu de fer-ho bé. Donar sentit al 2017 i a la proposta de futur del catalanisme. Construir i créixer

Al llarg de la nostra història el país i el catalanisme han superat moments pitjors. Sense anar gaire enrere en el temps hi trobem quaranta anys de dictadura, sense disposar d’institucions pròpies i la llengua catalana prohibida. El catalanisme també ha sigut capaç de construir un projecte de país. Dos exemples d’això són Prat de la Riba i Pujol, qui molts que ara el reivindiquen si actualment fos president també el criticarien per no fer prou com van fer durant 23 anys de pujolisme. No hi havia institucions, hi havia moltes dificultats, però el catalanisme va ser capaç de dotar-se de sentit. De plantejar un projecte de construcció nacional. I per això, tot i les mancances, hi havia la gent. I es va avançar.

El primer d’octubre també té sentit. Cal que el definim nosaltres de manera positiva, no des de fora o des de les baixes passions que mou la frustració. Cal explicar el que va significar la gent i la mobilització. I també la repressió de l’estat. Comencem el 2026, d'aquí a un any serà el moment de commemorar el desè aniversari de tot allò. Partits, entitats, societat civil: heu de fer-ho bé. Donar sentit al 2017 i a la proposta de futur del catalanisme. Construir i créixer. El primer d’octubre necessita un museu. Tot el que representa el primer d’octubre: l’espoli que pateix Catalunya, el nou estatut, el 9N, el 2017, la repressió posterior necessita un museu. Un relat positiu. A qui li pugui xocar la proposta, el Museu Històric de l’Oficina General de Correus (GPO) de Dublín el pot inspirar, a la recerca de sentit.