Malgrat la seva inapel·lable derrota política, l’independentisme encara ha tingut prou força per configurar aspectes fonamentals del Gobierno. La prova més òbvia n'és l’ascensió meteòrica del superministre Félix Bolaños —el nou home fort de l’administració Sánchez, amb competències de Presidència, Relació amb les Corts i Justícia—, però al qual podríem anomenar, per fer-ho més curt, el ministre de l’amnistia. Bolaños ha gestionat hàbilment les negociacions amb Catalunya, assegurant-se primer el vot d’Esquerra, després pressionant Carles Puigdemont perquè patís la càrrega d’ésser el causant d’una repetició electoral i aconseguint que el Molt Honorable oblidi com es pronuncia el mot referèndum. El ministre plenipotenciari tindrà feina, perquè haurà d’inventar-se una contrapartida al sentiment d’esmena total que l’indult generalitzat ha deixat entre els jutges.

Malgrat perdre un ministeri dels dos que posseïa, el PSC manté una connexió privilegiada amb el president Sánchez a través del futur president de la Generalitat, Salvador Illa (de fet, a Pedro ja li va bé tenir menys catalans al Gobierno, perquè de lo nostre ja se’n parlarà prou i necessita blindar la seva administració del debat constant sobre el tema). L’elecció de Jordi Hereu com a capatàs d’Indústria no és només intel·ligent a un nivell tècnic —el ministre, a banda de disposar de molta pasta novament regalada per Europa, s’ocuparà de donar peixet a l’empresariat català i fins i tot pot aconseguir que les multinacionals exiliades durant el 155 tornin a casa—, sinó perquè encarna molt rebé la figura de català simpàtic d’accent marcat que tant agrada a Madrit. A més, per ironies de la vida, Hereu va ser un polític a qui un referèndum absurd esborrà del mapa.

Sense la gràcia balladora d’Iceta, el tàndem Urtasun-Martí és l’elecció perfecta per intentar catalanitzar Espanya d’una manera amable i sense que el fet amagui cap rerefons històric conflictiu

Yolanda Díaz sintonitza amb la idea de Sánchez d’exportar un catalanisme conciliador a la resta d’Espanya, i això explica la tria d’Ernest Urtasun per a cultura (un home que continua la tradició d’assumir un ministeri sense tenir cap mena de formació gestora, en programació o en el que sigui dins l’àmbit cultural; però què hi farem). Val la pena repassar l’acte de possessió del nou ministre de Sumar, on recalcà que, amb Iceta, l’uneixen coses molt estimades com “Catalunya, el català i la nostra ciutat, Barcelona” i en el qual Urtasun no va cansar-se d’insistir en la condició multilingüe d’Espanya (“parlem, estimem i creem en gallec, català, castellà i eusquera”). En un dia de transicions ministerials un pèl tenses, el compadreo d’aquests dos polítics catalans —i el fet de veure com Yolanda Díaz anava tothora del bracet amb Miquel Iceta— contrastava amb la tensió d’altres cenacles.

Com ja va recordar el mateix Iceta, Urtasun ja té una victòria com a ministre; a saber, una Secretaria d’Estat que serà comandada per Jordi Martí, veteraníssim polític que transità del PSC a l’univers dels Comuns i que fou una de les columnes vertebrals de la gestió d’Ada Colau a Barcelona (amb uns amics tinc l’aposta que Martí es mantindrà en un càrrec públic fins al moment en què ens jubilem, i vaig pel camí d'obtenir una victòria rotunda). Sense la gràcia balladora d’Iceta, el tàndem Urtasun-Martí és l’elecció perfecta per intentar catalanitzar Espanya d’una manera amable i sense que el fet amagui cap rerefons històric conflictiu. De fet, amb Martí al capdavant de la màquina, s’exportarà l’última mònada viva del model socialista de Pasqual Maragall a Barcelona; a la capital del regne hi tindrà molts aliats, perquè allí agraden molt els catalans simpàtics mentre no es facin massa rics.

No és cap casualitat que Urtasun acabés el seu primer discurs com a ministre citant en català Montserrat Roig: "progrés potser significa la recuperació de la teva identitat, viure la teva cultura sense complexos ni provincialismes però amb seguretat; perquè, al cap i a la fi, cultura és l’aire que respires (...) la cultura és l’opció política més revolucionària a llarg termini". Llàstima que la Roig no visqués prou per comprovar que aquesta revolució cultural sempre l’acaben esclafant els espanyols. De vegades, comptant amb l’ajuda de virreis catalans a Madrid, només faltaria; això sí, tots són molt simpàtics.