Revertir la situació d’emergència lingüística, aconseguir nous parlants de català i desafiar els marcs polítics de la globalització i l’espanyolisme que afecten la salut de la llengua. Són tres tasques clau que demana la llengua catalana i que encara s’aborden des d’una lògica caduca, fins i tot negacionista, que perjudica que el català guanyi pes. Una d’aquestes tesis prescrites es basa en la inclinació de les persones a defugir el conflicte, i proposa no plantejar la qüestió nacional catalana, el pols amb l’espanyolisme i les conseqüències per a la llengua de tot plegat en termes de conflicte. No aconseguirem nous parlants visibilitzant la llengua com una contesa, com un enfrontament. Els proponents d’aquesta lògica no neguen que existeixi el conflicte sinó que cal emmascarar-lo amb vestimentes diferents. L’alternativa seria posar al centre la situació de discriminació, que els catalanoparlants se situïn com a víctimes d’un greuge històric i apel·lin a la solidaritat contra la injustícia. Els proponents d’aquesta actitud defensen que així atrauríem més parlants que no pas evidenciant el conflicte polític que palesi amb claredat les dues parts enfrontades. Cal fugir del marc mental “ells i nosaltres”.  

Aquesta actitud parteix d’un error de concepte. No és cert que les persones defugin el conflicte de manera natural. El que els humans intentem evitar a tota costa és la incertesa i la incomoditat que ens provoca. En una situació de pau social i baixa conflictivitat, generar un nou conflicte és incòmode i antinatural. Però si la situació de base ja inclou un conflicte latent, genera més incomoditat negar-lo i no atendre’l, perquè no resoldre’l genera una incertesa encara més gran que no pas prendre partit per un dels pols enfrontats. Per tant, si no som prou cínics i hipòcrites per negar que a Catalunya hi ha un conflicte nacional i lingüístic evident, i que hi ha posicions contràries molt allunyades per trobar un consens compatible amb la famosa proclama “un sol poble”, intentar posar-hi remei amb subterfugis semàntics és mala peça al teler.

Si no hi ha una motivació política i una voluntat de pertànyer al grup, la resta de qüestions afavoreixen el procés d'aprendre català, però no el fan possible amb garanties de pervivència

La crida al victimisme també és un greu error, no només moral sinó, sobretot, estratègic. Els defensors de la victimització sovint fan servir l’exemple del feminisme que busca remarcar els greuges que patim les dones per promoure l’adscripció al moviment de qui potser no pateix la discriminació, però hi empatitza i se’n sent solidari. Duem graduacions diferents a les ulleres perquè el moviment feminista, precisament, mai ha estat tan afeblit i ha viscut tan pocs avenços materials que quan s’ha situat en la victimització. La gent no empatitza amb els febles. Bé, potser sí, des de la caritat o des d’una disposició purament emocional. Si el que es vol, però, és un enfortiment de grup i una transformació política, cal entendre que les persones necessitem referents forts, líders i espais d’apoderament. Quan les dones fèiem por i lluitàvem —sí, amb lèxic confrontatiu— i crèiem en l’autodefensa i ens volíem tan fortes com els homes i no que els homes se sensibilitzessin, érem un moviment atractiu i amb potència per capgirar alguna cosa. Quan hem optat per la queixa sempiterna, la necessitat d’atenció constant i la visibilització permanent de la derrota, molta gent ha optat per mirar cap a una altra banda i esperar temps millors. Amb la qüestió catalana passa el mateix. Quan ho podíem tot i molts estàvem disposats a enfrontaments en tots els àmbits —i tots vol dir tots— el moviment no parava de créixer. En començar a voler ser els millors en termes morals, a tenir raó, a defensar la justícia i la pau i acabar amb la fam al món amb el nostre carnet de catalanitat, el globus s’ha desinflat a gran velocitat. Qui voldria, ara mateix, sentir-se català no sent-ho? A qui atraiem en l'àmbit nacional i lingüístic? Oferim un projecte de derrota i plor, no de força. No podem atraure nous parlants des de la posició de víctima. Hem de deixar de ser els pobrissons discriminats i tornar a ser els minoritzats combatius.  

Una altra recepta per guanyar nous parlants de català, segons els partidaris de la victimització, és facilitar l’adopció de la llengua sense necessitat de lligar-la a una identitat nacional. És a dir, despolititzar la llengua, desnacionalitzar-la i fer que sigui un tret cultural al marge de la idea de nació. Els que aprenen anglès a Anglaterra —va l’argument— no necessiten sentir-se anglesos ni vincular-se al sentiment nacional anglès per comunicar-se en la llengua pròpia del lloc. Aquí s’incorre altre cop en un error de base fonamental: el concepte d’identitat nacional és molt diferent en un estat-nació consolidat i en una nació sense estat en conflicte. Els nacionalismes no signifiquen el mateix en qualsevol circumstància sociopolítica i històrica.  

També sovint se sol fer referència als aspectes que provoquen que els nouvinguts aprenguin català i l’adoptin com la seva llengua d’ús. Jo mateixa soc el subjecte sobre el qual es dibuixa aquest perfil. No vaig néixer ni créixer a Catalunya. Vaig aprendre català sent adulta. Els defensors de la victimització ho raonen situant unes condicions que consideren necessàries per a ser un model d’èxit d’adopció de la llengua: tenir nivells socioeconòmic i formatiu alts, un entorn pròxim catalanoparlant, tenir la necessitat laboral de fer servir el català, gaudir d’oportunitats de practicar-lo fora de l’aula i comptar amb motivació i autoconcepte com a part de la comunitat catalanoparlant. Per mi, l’única d’aquestes condicions que no només és necessària sinó també suficient per adoptar el català com a llengua d’ús és la darrera. Si no hi ha una motivació política i una voluntat de pertànyer al grup, la resta de qüestions afavoreixen el procés però no el fan possible amb garanties de pervivència. No aconsegueixo imaginar altra manera per fer del català la meva llengua —no una llengua més— més que el convenciment ideològic de voler adoptar una identitat: voler ser catalana. 

Si tens estudis, òbviament que et serà més fàcil aprendre una llengua nova, però no és condició sine qua non. Si necessites el català per treballar, podràs arribar a aprendre’l i demostrar que el saps en un entorn laboral; fins i tot, pots arribar a fer-lo servir a la feina, però quan en surtis, no serà la teva llengua. Si tens una bona posició econòmica, és a dir, si les teves necessitats bàsiques de supervivència estan cobertes, tindràs més espai mental i capacitat material d’aprendre un nou idioma; però aquesta tampoc no és una condició necessària, sinó desitjable. Pel que fa a l’entorn i a les possibilitats de practicar-lo, que els catalanoparlants tendeixin a abandonar la llengua davant dels aprenents o forans és certament un hàndicap important; però si es vol, hi ha molts espais on es pot sentir català, llegir en català i parlar en català. Gratis i per a tots els públics. Només cal voler. Aquesta és la clau. Motivació i principis. La resta, excuses de mal pagador.

 

Sheila Marín García és psicòloga social, criminòloga crítica i activista per la llengua